Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: de maig 11, 2018

Poesia diversa.

Un món vell dins la memòri em retorna suament mentre mon enteniment no compren la seva històri. Poc a poc la vida em passa cada dia és més crua com a cop podrit que es rua de pecats en record massa. I és que la paraula és dura sovint val més el silenci però em cal més la paciènci per veure l'esperit que sura. El cos va a la sepultura mai he sabut jo qui som ni si em mantenc o em tom seré silenci que dura. 21 de Febrer de l'any 2018 Contemplava la vida morta de ma consciència i és que jo quasi ja ni existia minut a minut hora a hora dia a dia recomenç la feina amb paciència. EL SEU AMIC. Descansava vora la mar encalentit pel sol d'estiu mentre esperava la vinguda de la nit per poder contemplar el cel estelat i veure sortir la lluna mam si venia una barca quasi buida amb una nina de deu anys que feia vuit hores que dormia sommiant amb que trobaria el seu amic i que de fet trobà. 7 de Març de l'any 2018 T'estim mare meva t'es

Què és per jo viatjar al passat.

Per jo viatjar al passat seria com mirar una pel·licula de cine de fi a inici. Resulta que mentre viatjàssim al passat no existiríem i quan ens aturàssim de viatjar al passat i tornàssim a partir cap al futur no seríem conscients de que havíem viatjat al passat sinó tan sols cap al futur ja que viatjant cap al futur anam omplint la memòria i som conscients del pas del del temps sense memòria res no passaria ni tan sols existiríem. Existir és viatjar al futur i viatjar al futur és memoritzar esdeveniments, és com escoltar música: sense el record de la nota anterior cap sentit té la següent. La llum aniria en sentit contrari dels ulls a l'emisor per lo que no hi veuríem. El so aniría en sentit contrari de les orelles a la font emisora per lo que no hi sentiríem. Les olors i els gusts també aniríen en sentit contrari per lo que no sentiríem olors ni gusts. I el tacte ? El tacte també aniria en sentit contrari les sensacions del cos anirien en sentit contrari per lo que no tend

Què és per jo morir.

Per jo morir és perdre els cinc sentits i la memòria. Sense sentits ni memòria tampoc no queda esperit per tant morir és no existir tal com era abans de nèixer però si has nascut un pic condemnat a l'existència ho pots ésser dues vegades condemnat a l'existència. Encara que pot ésser que els cinc sentits i la memòria no es puguin perdre perquè formin part de l'ànima i l'únic que es perdi sigui la connexió d'aquests sentits amb el món formada pel sistema nirviós i el cos. I pot ésser que així l'ànima sigui indestructible. I hagi existit sempre i sempre existeixi. I agafi i perdi cossos. No hi ha dubte que mentre dormim, de vegades, l'ànima no existeix. Tampoc hi ha dubte que el cos mortal és només una percepció o alluïnació de cert estat normal dels cinc sentits. Les drogues alluïnògenes alteren la informació rebuda pels cinc sentits permetent anar a altres mons i tenir altres cossos com el d'un ca o un moix. Quan jo mori no existiré ni escriuré i l

Sentiments en calma.

Queia lentament la pluja el de matí darrera les vidrieres ho contemplava segur i recordava la infància quan el fang dels carrers m'arribava al genolls i tenia l'esperança que trobaria l'amor a jo mateix en la solitud amorosa d'una llar silenciosa però teba de sentiments en calma. 12 de Juny de l'any 2017 després de Crist. Encara tenia esperança de trobar el seu amor de calor i excitació que en tenia mancança. No tenia ja recança del que havia passat que era un desbarat que a tot hom cansa. 18 de Juny de l'any 2017 després de Crist. Sentia com els picapreders de veinat feien la feina mentre observava les flors del corral amb un amor eternal. I poc a poc s'adormia i somiava que volava sorprès per la meravella del miracle es despertava de sobte amb desencís i era així que dubtava.

Petits cossos flexibles.

Un grup de nins es llençaven dins la mar des d'aquell mur, botaven i tornaven pujar, i encara que l'altura era considerable i el xoc amb l'aigua de vegades dolorós seguien gojosos el joc. En aquells moments havien oblidat: qui eren, allà on estaven i en quin temps vivien. L'emoció era d'una alegre satisfacció dels seus petits cossos flexibles. Aquell horabaixa d'estiu sols els esperava un sopar preparat per la mare i un llit fresc de llençols blancs allà on la son submergís els seus esperits i els allunyàs dels seus cossos cansats cap un món de somnis que les feia sentir triomfadors. Dissabte, 12 de Maig del 2007

Casetes esbucades.

Les casetes están esbucades i les bigues han passat per ull sense cobro d'aigua ni tronades ara, Quan plou, tot queda remull. Els carretons están escardats, les arades totes rovellades, els erers podrits i foradats les bísties mortes i enterrades. No hi ha solcs plens d'aigua de sínia ni prebers, melons ni cap síndria tot és ordi, civada o blat. Encara ens queden les carxoferes fan carxofes arran les voreres i ornamenten un poc el sembrat. 8 de Març del 2003.

Tristor duta.

Els llençols blancs penjats al terrat s'eixuguen amb el sol i el vent així en posar-me'ls estaré calent i content pel que ells dos m'han donat. Vestit amb roba neta i eixuta per la vila i el camp em mouré com el sol com el vent aniré alegre i amb ja la tristor duta. Així oblidaré el passat en que estava del vent regirat pels racons on el sol ens posava. Per ventura la sort ha mudat i volam més amunt que el terrat fins i tot damunt l'ennigulada. 24 de Gener del 2003.

L'aigua de l`estanc.

Quina grandesa duc dins el meu cor? quines paraules em surten a ple? per contar coses del meu cap serè per contar coses del meu propi jo. És un silenci i és un pensament és alegría i tranquil·litat és satisfacció amb el propi estat és l'harmonia del cos i la ment. Basta una busca per rompre l'encant que t'esgarrapi i et taqui de sang és la passió que espenya el cor pregon. Em passa sovint no de tant en tant i he d'esperar que l'aigua de l'estanc passi a la calma segon a segon. 2 de Gener del 2003.

Desbarat.

Ai quin desbarat que avui he amollat i sols no ha pensat que era un mal moment jo que em trobava totalment content i ara ja em sent un poquet desgraciat. Boqueta closa jo no hi puc estar la m'he pensada i no la vull dir però la paraula surt i em vol fugir i és que m'escapa i l'he d'amollar. Quan l'he amollada s'en va i pren el vol fa voltes pel món la lluna i el sol llavors tothom sap el doi que he amollat. Tothom riu i jo, faig cara de dol, estic emprenyat, vull estar tot sol, cap gràcia em fa, el meu desbarat. 3 de Desembre del 2002.

Plora.

Plora mil llàgrimes pel nostre món; de cada dia més brut i més mort; vessa les llàgrimes sense conhort pel que abans érem i ara no som. I que les llàgrimes facin un riu un riu llarg i prim net fins a la mar; perquè assullà hi puguin retrobar la força i descans pel que encara viu. Que no t'aturi l'empegueïment, ni les ventades ni el sol a ponent, perquè a la vida la feren així. Feta de lluita i de patiment duita a la mort pel mal fraig existent molt brut i maleit, dolent i mesquí. 21 de Novembre del 2002.

Si morís aquest estiu.

Li sembla la vida la ginya que un vaixell deixa dins la mar. Veu els records allunyar-se i quedar a l'horitzó en una pau absoluta i pensa que avança empès pel vent just generant petites ones que mouen els cors en agradable vibració. Pensa que si aquest estiu morís i s'enfonsàs la nau fent un petit remolí després de sols uns moments la superficie, ocupada en noves ginyes de nous vaixells, l'hauria oblidat per complet però en el fons sempre hi quedaría un record inesborrable i el rebot dels éssers que conegué i entretingué, sols un moment, s'aniria propagant per l'univers de manera eterna, anónima i cada vegada més gran. 22 de Gener del 2007

Seva.

La vibració de l'univers il·limitat i etern era música quan dins la fosca de la nit observava la Via Làctia i al seus ulls arribaven fotons o les ones d'una cançó que havia viatjat milions d'anys perquè fos només seva. 28 de Desembre de l'any 2006.

Dins el cor.

Dins el cor hi tenia una foganya amb caliu vermell. Circumspecte, mesurava cada passa i cada mot, no fos que el vent, l'aigua o els pocs tions i llenya apagassin l'escalfor. 28 de Desembre de l'any 2006.

El forat.

Damunt el capçal del llit hi havia aquell quadre amb el Bon Jesús davant un sementer de blat granat. El nin, ajagut dins aquells llençols que amb les fregades pareixien que dins el silenci de l'estiu parlaven amb veus d'homes enfadats, observava el forat que la tela del quadre tenia a dalt com si fossin les portes del cel damunt aquell sementer i somiava amb veure qualcú vivint en el paradís on ell hauria volgut néixer. 27 de Desembre de l'any 2006.

Funeral.

Tard havia arribat las mort i el cos de la vella dins el llit de pàl·lid no semblava humà. El seu rostre cru ja no era el d'ella sinó el de la mort assassina que ens persegueix i que allà mirava amb odi criminal la gent inconscient que l'enrevoltava. La filla confosa pel terror i per les alegres converses de la gent no podía plorar. Quan posaren la tapadora al bubul es sentí alleugerida Les setmanes que vengueren després sense la mare sentí el buit i la pena. Divendres, 3 de Febrer de l'any 2006.

Horitzó.

El Sant Crist anava davant aixecat i mig despullat penjat a la creu i darrera una filera de carapulles anònimes caminaven pausadament amb els ciris a les mans passant davant ella. Es fixà en uns ulls que, darrera una carapulla, l'observaven i pensà en gent que l'estimava sentint la necessitat d'una trobada per la qual no tenia coratge. En aquell temps de Pasqua es sentía plena de desig al temps que el perfum de fritura que rompia la Quaresma sortia d'algunes cases Quan ja s'acostava la mitja nit. Un ventet fresc i amable amoixava les seves galtes. Veia el temps de la primavera que s'estenia davant ella com un temps per a la vida. L'horitzó de les platges i la mar s'avenien amb el seu futur tranquil. Dijous, 2 de Febrer de l'any 2006.

Quan siguis gran.

Quan siguis gran i siguis l'amo podràs comandar el teu cos. Podràs aixecar-te a mitja nit si és que ja estàs despert, podràs anar al mercat i el que guanyis será teu encara que sigui poc n'estiràs satisfet. Menjar cada dia serà la teva victoria ja no hauràs d'escoltar crítiques disfressades de consells i les tevés decisions serán fermes sabent que no has de donar explicacions et ficaràs en mil aventures. I com que has estat tancat, tants d'anys, no tendràs la teva llibertat venal. Dimecres, 1 de Febrer de l'any 2006.

Amb absoluta indiferència.

Com una bístia vella que ja sap el camí i pausadament du el carro de tornada cap a casa així eren les seves paraules justes i el seu actuar tranquil. Amb els seus braços havia tallat la llenya de la foganya i quan a la nit seia, allà, devora el foc, i escoltava la dona, en les flamarades veía el passat unit a la mort propera i segura com un cercle natural que contemplava amb absoluta indiferència. Dimarts, 31 de Gener de l'any 2006. NOTA DEL 30 d'Abril del 2024. Aquest poema és una descripció d'així com trobava que era es conco en Gabriel de Can Xim o de Can Moragues.

L'infant que fou.

Caminava per la vorera i una lleugera pluja just li feia humits els cabells. Sentia com les cames, encara joves, li responien, a cada passa, amb l'energia adequada. Tenia la tranquil·litat de qui ja sap qui és i això era, per a ell, la seva felicitat. Quan arribà al portal entrà a la llar, sentí l'olor del caliu i es sentí acompanyat. Ja de nit, pensant en el passat, com qui mira dins un pou i veu el cel que es reflexa en l'aigua del fons es veié a ell mateix en l'infant que fou i al que després d'un llarg i dur viatge havia retornat. Dilluns, 30 de Gener de l'any 2006.

Allà reposava.

Escoltava la remor de les veles de la nau que el portava cap a la llar dins una mar calmada i mirava la nit clara d'estels encesos i brillants. Sabia que no tornaria mai més pel mateix camí que si hi tornava el camí ja hauria mudat, ja no trobaria les mateixes gents ni el mateix paisatge. Sabia que fins i tot la llar era móvil, que sa mare d'avui no seria sa mare de demà; però dins la nau i dins la llar i dins tots els camins hi havia quelcom que estava darrera els ulls que no mudava i allà reposava. Diumenge, 29 de Gener de l'any 2006.

Una altra vegada no.

El nin juga i és feliç acaba d'arribar a la vida i pensa ¿Com puc deixar d'existir? I diu som inmortal. Si he nascut és que som inmortal. Unes rialles ignorants li espenyen el somni I a la fi pensa: No una altra vegada no. Aquest pic volia nèixer per sempre. Dijous, 26 de Gener de l'any 2006.

La vida mateixa l'estima.

Puja les costes d'esquena per veure com apareix el paisatge davant els seus ulls. I vol estendre's cap a l'horitzó. Vol que la nit li arribi lluny amb la calma del viatge dedins. Pensa que quan està sol, quan no escolta, ni ha d'entendre ningú, quan torna vell amb el dia i pot recordar-lo, la nit tèbia l'espera i els somnis són alegres i vius. No hi ha por perquè la vida mateixa l'estima. Dijous, 26 de Gener de l'any 2006.

Esperança.

La clau posada al pany de la porta de l'entrada per la banda de defora i la porta mig oberta deixa entrar la claror. La vella seu i espera veure pujar el sol del matí Mai no ha esperat coses extraordinàries. Per això mai ha perdut l'esperança. Dimecres, 25 de Gener de l'any 2006.

Simplicitat.

Devora la Figuera i a l'aire per damunt un trespol de rostoll sec i dur en un mes de setembre encara calent collia les primeres figues. Duia un paneret que anava omplint enfilada a una escala de fusta però, de tant en tant, no podía evitar caure en la temptació de menjar-ne qualcuna. Les vacances de l'estiu estaven a punt de finir i havia de començar el cinquè curs de primària en aquell 1951. En aquell estiu després d'acabar de segar amb l'euga i el carro havien anat a la mar son pare havia nedat enfora i sa mare just s'havia rentat els peus. En aquell temps no podien imaginar que la seva simplicitat de vida i pensament estava arribant a la fi, al menys en la seva terra. Dimecres, 15 de febrer de l'any 2006.

Com després d'un petit ruixat.

Havia tret les ovelles i descansava devora el ca amb el flabiol als llavis en aquell dia clar d'hivern, sonant com si fos un ocell més d'aquella ribera. En la distancia s'observava el poble, un caramullet de cases i més enfora més caramullets d'altres pobles de l'entorn. Enmig dels pobles, garriga i conradissos. Pel camí del costat passà un carro amb un home que, pels seus crits i flastomies, semblava anava gat i el ca, indignat, començà a lladrar. Però el carro seguí el seu camí i, mentre s'allunyava, els crits es sentien cada cop més fluixos. Com després d'un petit ruixat al ca li passà la indignació i es tornà sentir el flabiol, just acompanyat pels ocells que, entre les branques dels garrovers, cantaven i es bellugaven. Dimecres, 8 de Febrer de l'any 2006.