Com després d'un petit ruixat.

REFLEXIÓ. Què crec? - Crec que la realitat que perceb la perceb dins la meva consciència. És a dir, que la meva consciència i la realitat que perceb és el mateix. - Crec que la realitat que perceb no és tota la Realitat que hi ha. Així crec amb l'existència del món i dels altres éssers conscients encara que d'ells només en percebi les imatges que els representen dins la meva consciència. - Crec que les formes que apareixen dins la meva consciència i que formen el que anomen realitat que perceb són creades per una intel.ligència superior a la meva que anomèn Déu. - Crec que la meva consciència també ha estat creada per una intel.ligència superior a la meva que anomèn Déu. - Crec en la possibilitat de què segueixi existint la meva consciència després de la dissolució de la forma que anomèn cos que apareix dins la meva consciència. Però creure no és sebre. És a dir, aquestes coses que he dit que crec no les sé. A més crec que les crec i dic que les crec, o sigui no n'estic...

REFLEXIÓ. El que ara consideram miracle és possible. Les lleis de la Natura descriuen unes regularitats que han succeït en el passat, però que no tenen per què repetir-se en el futur. En aquest sentit, la Natura ha tingut lleis, però la Natura pot deixar de complir les lleis actuals en qualsevol moment. Per percebre la natura, necessitam el nostre cos viu, i podem pensar que el nostre cos pot estar viu si fins ara s'han complit certes lleis de la natura. Però, fins i tot si ara mateix es deixassin de complir les lleis de la Natura i començassin a complir-se unes altres lleis, això no vol dir que forçosament no poguéssim percebre la Natura. El que ara consideram miracle és possible.

REFLEXIÓ. Un poc de llibertat si no hi ha un únic Déu omnipotent. És concebible que no hi hagi un sol Déu, sinó moltíssims déus i, fins i tot, que cada ésser amb consciència sigui un petit déu. Per tant, si cada ésser amb consciència és un petit déu, causa primera d'algunes de les seves accions, llavors cadascun té un poc de llibertat, encara que no sigui omnipotent per mor que està limitat per la potència dels altres déus.

REFLEXIÓ. Tenir temps. "Y así como el que existe en forma impropia pierde constantemente el tiempo y nunca "tiene" tiempo, así también el carácter distintivo de la temporeidad de la existencia propia es que esta existencia, en su resolución, nunca pierde el tiempo, y que "siempre tiene tiempo"." SER Y TIEMPO. Martin Heidegger. Pot ser que l'existència pròpia sempre té temps i mai perd el temps perquè l'existència pròpia com que està resolta no està a l'espera és a dir ha decidit viure part d'allò que ella viu i no desitja viure res diferent del que ella viu mentre ho viu i així sempre té temps per a allò que ella viu?

PEP DEMANA. Segons Wittgenstein CHATGPT pot entendre perfectament el significat de la paraula «dolor» sense haver experimentat mai dolor perquè sap usar la paraula «dolor» dins jocs del llenguatge compartit? CHATGPT RESPON. Sí, però amb un matís molt important. Segons el Wittgenstein de les Investigacions filosòfiques, podríem dir que ChatGPT pot entendre el significat lingüístic de «dolor» sense haver experimentat mai dolor. Per a Wittgenstein, entendre una paraula no consisteix necessàriament a tenir una determinada experiència interior associada a ella. El significat d'una paraula està en el seu ús dins de jocs de llenguatge. Per exemple, ChatGPT pot saber que: «Tenc dolor» és una manera d'expressar que una persona pateix. «Em fa mal el peu» pot ser una resposta a «Què et passa?». Si algú crida «Ai!» i es posa la mà al genoll, podem dir que té dolor. «El dolor ha disminuït» pot descriure un canvi en l'estat d'una persona. Un metge pot demanar «De l'1 al 10, qu...

PEP DEMANA. És cert el següent? Pep, crec que aquesta vegada t’has ficat bastant endins dins Wittgenstein i jo hi entraré amb prudència, no sigui cosa que no en sàpiga sortir. 😂 Sa teva idea me sembla molt interessant: si es llenguatge l’aprenem amb altres persones, necessàriament l’aprenem a partir de coses que formen part d’una pràctica compartida: paraules, gestos, conductes, situacions, reaccions... No podem ensenyar directament a un altre sa nostra vivència interior. Ara bé, crec que Wittgenstein encara faria una passa més i te diria que alerta amb imaginar que hi ha, per una banda, «s’exterior», que tots podem veure, i per altra «s’interior», que queda tancat dins cadascú. Perquè potser aquesta mateixa imatge ja és part des problema filosòfic. Quan un nin cau, plora i diu «me fa mal», no hem après primer què és «es dolor interior» i després hem deduït que ell també en deu tenir un. Simplement hem après a emprar «dolor» dins aquesta forma de vida. Per això jo no diria tant ...