Com després d'un petit ruixat.

El Dimoni em diu "Si a l'univers hi ha un espai infinit, com pot ser que es pugui anar al Cel des de qualsevol lloc d'aquest espai? això voldria dir que el Cel es més gran que una cosa infinitament grossa." Li contest "Si a l'univers hi ha un espai infinit, cosa que puc posar en dubte, el Cel pot ser més gran que una cosa infinitament grossa de la mateixa manera que els nombres naturals 1,2,3,4,....... encara que són infinits estan inclosos dins els sencers .....-4,-3,-2,-1,0,1,2,3,4....que també són infinits. Així el Cel és molt gran i hi poden cabre tots els éssers estimats de quasevol lloc de l'espai." El Dimoni s'enfada i em pega una llenderada a una cama.

Pens amb que damunt els nostres caps tenim el Cel i el podem contemplar quan anam pel carrer o per fora vila. De vegades el Cel està clar quan fa sol, altres està ennuvolat i altres està estrellat o es veu la Lluna. Pens que al Cel hi ha els nostres éssers estimats que han mort i que allà ens reunirem amb ells quan nosaltres moriguem. Però se m'apareix el Dimoni i em diu "Penses beneitures i fantasies d'al.lot petit. Tothom sap, com expliquen els atrònoms, que no hi ha Cel i damunt només hi ha el Sol, la Lluna, altres planetes, meteorits, estels, moltes estrelles que són com altres sols, la Via Làctea, altres galàxies, cumuls de galàxies dins un espai buit infinitament gran." Li contest "El que pensa beneitures ets tu. Més enllà de tot el que m'has dit hi ha el Cel. L'únic que passa és que el Cel està més enfora que tot això tan gran i per això tu enganes alguns humans diminuts diguent que no hi ha Cel." El Dimoni s'enfada i em pega una llenderad...

Si qualcú ha fet res dolent contra nosaltres és qui ha fet la dolentia que s'ha de preocupar, angoixar, tenir por o sentir-se culpable per l'acte que ha comès i que Déu li podrà recordar en quasevol moment al llarg de la seva vida i fer-li pagar. Nosaltres podem tenir la consciència tranquil·la i mirar per endavant. No ens convé recrear la dolentia ni sentir ira ni resentiment. En canvi, si hem estat nosaltres que hem fet la dolentia ens hem de preocupar de demanar perdó a qui hem fet mal i demanar perdó a Déu perquè ens retorni la tranquil·litat de consciència i poguem viure sense remordiments, por o angoixa. Perquè, si feim dolenties, no ens podrem sentir mereixedors de bondats i viurem amb por de rebre dolenties contra nosaltres i angoixats en la preocupació d'evitar-les.