Wiittgenstein. Sense sentit 1.

PEP DEMANA. El sense sentit que Wittgenstein, a les seves «Investigacions filosòfiques», troba en el lleguatge que parla de vivències interiors o sentiments no deu ésser provocat perquè el lleguatge l'aprenem dels altres i dels altres només tenim accés al seu exterior? CHATGPT RESPON. Sí, vas molt ben encaminat, però en Wittgenstein hi ha un matís important. El problema no és simplement que només puguem veure l'exterior dels altres, sinó que el significat de les paraules sobre vivències interiors també s'aprèn en la vida pública i compartida. Per exemple, aprenem què vol dir «dolor» no perquè primer descobrim una cosa interior anomenada dolor i després li posem el nom, sinó perquè participam en situacions en què la paraula té un ús: un infant cau i plora; un adult li demana «Et fa mal?»; l'infant aprèn a dir «em fa mal»; els altres reaccionen a aquesta expressió; també aprèn a dir «em fa mal» quan no plora, quan té una ferida, etc. Per tant, la paraula «dolor» té el seu significat dins d'un joc de llenguatge públic. Això és especialment important per entendre el que Wittgenstein critica. Podríem imaginar que cadascú té un «objecte interior» privat —el seu dolor, la seva por, la seva sensació— i que les paraules simplement li posen un nom. Però Wittgenstein ens fa veure que això no explica com funciona realment el llenguatge. Però hi ha una paradoxa interessant Tu dius: «El llenguatge l'aprenem dels altres i dels altres només tenim accés al seu exterior.» Això és gairebé la direcció correcta, però Wittgenstein no vol concloure: «Com que només veim l'exterior dels altres, no podem saber què senten interiorment.» Aquesta seria precisament una mena de problema filosòfic que ell vol dissoldre. Per exemple, si jo dic: «En Joan té dolor.» No necessit saber què hi ha «dins» d'en Joan i comparar-ho amb el meu dolor. La conducta d'en Joan, les seves expressions, el context, les seves paraules, etc., formen part del joc de llenguatge en què té sentit atribuir-li dolor. I encara més: no necessitam demostrar que en Joan té una vivència interior per donar sentit a «té dolor». Això connecta molt amb els paràgrafs que has estat mirant aquests dies (598–620). Wittgenstein està combatent una tendència nostra a imaginar que darrere de les paraules hi ha d'haver una experiència interior especial que les produeix o que els dona el seu significat. Per exemple: «La seva expressió és autèntica.» No necessitam imaginar que darrere de la cara exterior hi ha una altra cara interior que és la «veritable». (606) I amb la voluntat passa una cosa semblant: «Jo vull fer X.» No necessitam imaginar que dins meu hi ha un acte interior de voluntat que causa posteriorment la meva acció. (611–620) Per tant, jo reformularia la teva intuïció així: Com que el llenguatge és una pràctica que aprenem en un món compartit amb altres persones, les paraules que designen vivències interiors no obtenen el seu significat simplement d'una comparació amb objectes privats que cadascú té dins seu. I això explica en bona part per què Wittgenstein considera que certes formulacions sobre «vivències interiors» ens poden conduir al sense sentit filosòfic: intentam convertir una diferència gramatical —entre «sentir dolor», «tenir dolor», «expressar dolor», etc.— en una diferència entre misteriosos objectes o estats interiors. La clau és aquesta: El llenguatge sobre l'interior no és un llenguatge privat que després intentam connectar amb el món exterior; és un llenguatge que aprenem i utilitzam en una pràctica essencialment compartida.