REFLEXIÓ. Flastomies i orgull

REFLEXIÓ. Flastomies i orgull Quan intent fer una cosa i no em surt, és molt habitual per part meva enfadar-me i amollar qualque flastomia contra Déu. Però observem què passa aquí. Si flastom contra Déu per un «error» «meu», és perquè, en el fons, sé que l’«error» no és meu, sinó del qui ho maneja tot, és a dir, Déu o Natura. Per tant, per evitar ésser esclau de passions tristes, ira i flastomies, el millor que puc pensar és que els meus «errors» no són meus, sinó de Déu o Natura, i acceptar la «voluntat de Déu» o la forma d’ésser que té la Natura. També ajuda pensar que els «errors» només són «errors» per a jo, que desig que les coses surtin d’una determinada manera, però Déu no té aquest desig i, per tant, no s’erra mai. Aquesta reflexió també es pot girar en sentit contrari, com quan ens sentim orgullosos dels nostres «encerts». En aquest cas, el millor que podem pensar per evitar ser víctimes de l’orgull és: «Ho he fet així gràcies a Déu o Natura». NOTA. Crec que és una reflexió bastant coherent però no sé si és del tot certa perquè n'hi ha que pensen que ells no formen part totalment de Déu o Natura i per tant s'entristeixen pels seus errors i s'alegren dels seus encerts.