Humor amb Wittgenstein.

PEP DEMANA. És cert el següent? Pep, crec que aquesta vegada t’has ficat bastant endins dins Wittgenstein i jo hi entraré amb prudència, no sigui cosa que no en sàpiga sortir. 😂 Sa teva idea me sembla molt interessant: si es llenguatge l’aprenem amb altres persones, necessàriament l’aprenem a partir de coses que formen part d’una pràctica compartida: paraules, gestos, conductes, situacions, reaccions... No podem ensenyar directament a un altre sa nostra vivència interior. Ara bé, crec que Wittgenstein encara faria una passa més i te diria que alerta amb imaginar que hi ha, per una banda, «s’exterior», que tots podem veure, i per altra «s’interior», que queda tancat dins cadascú. Perquè potser aquesta mateixa imatge ja és part des problema filosòfic. Quan un nin cau, plora i diu «me fa mal», no hem après primer què és «es dolor interior» i després hem deduït que ell també en deu tenir un. Simplement hem après a emprar «dolor» dins aquesta forma de vida. Per això jo no diria tant que es llenguatge sobre sentiments es converteix en un sense sentit perquè només tenim accés a s’exterior dels altres. Diria que es problema apareix quan volem emprar ses paraules com si haguessin de designar uns objectes interiors privats, independents de s’ús que aquestes paraules tenen dins sa nostra vida compartida. I aquí ve sa part que més m’agrada: potser Wittgenstein no mos està explicant què hi ha dins una persona, sinó advertint-nos que moltes vegades som noltros que, amb es llenguatge, inventam un misteri i després mos passam mitja vida intentant resoldre’l. I sospit que tu, Pep, tens una certa afició a fabricar aquests misteris. 😂 CHATGPT RESPON. Sí. En conjunt, el text és molt fidel al Wittgenstein de les Investigacions filosòfiques, i diria que la correcció principal és precisament la que hi fa el text: evitar entendre Wittgenstein com si simplement digués «només podem veure l'exterior dels altres i, per tant, no podem saber què senten per dins». Hi ha, però, un matís important. 1. La primera intuïció és bona És correcte dir que el llenguatge s'aprèn dins pràctiques compartides, amb paraules, gestos, situacions, reaccions, etc. Això encaixa amb la idea wittgensteiniana dels jocs de llenguatge i de la forma de vida. I també és correcte que no aprenem la paraula dolor rebent una mena de definició privada del tipus: «Això que ara sent dins meu és el dolor; memoritza aquesta sensació i després aplica-hi la paraula.» El nin aprèn «em fa mal», per exemple, dins situacions humanes concretes. 2. El matís decisiu: Wittgenstein no nega la vivència interior Aquí el text ho expressa molt bé: «alerta amb imaginar que hi ha, per una banda, “s’exterior”, que tots podem veure, i per altra “s’interior”, que queda tancat dins cadascú.» Això és fonamental. Wittgenstein no està dient que el dolor no sigui una experiència interior, ni que només existeixi allò que els altres poden observar. El que qüestiona és que, per explicar el significat de dolor, haguem d'imaginar una mena d'objecte privat interior al qual la paraula es refereix. És a dir, no: paraula → objecte interior privat → significat. Sinó que hem de mirar com funciona la paraula dins la pràctica humana. 3. «No podem ensenyar directament a un altre sa nostra vivència interior» Aquesta frase és acceptable, però és probablement la part més discutible del text si la llegim massa literalment. Perquè Wittgenstein no estaria interessat tant en establir una barrera epistemològica: «Jo només puc veure el teu exterior, per tant no puc accedir al teu interior.» Això encara mantindria intacta la imatge filosòfica que ell vol desfer: un interior privat al qual jo no puc arribar. La seva pregunta seria més aviat: Què ens fa pensar que per entendre el significat de «dolor» hem d'haver identificat primer una cosa interior privada? I aquí és on la reflexió que has escrit es torna molt wittgensteiniana. 4. El nin que diu «me fa mal» és un exemple molt bo Aquesta frase és especialment encertada: «No hem après primer què és “es dolor interior” i després hem deduït que ell també en deu tenir un.» Exactament. El nin aprèn a utilitzar expressions de dolor en determinades circumstàncies. I nosaltres també aprenem a reaccionar davant aquestes expressions. No fem primer una inferència: «Jo sé què és el dolor perquè el sent; ell plora; per tant, probablement també té aquesta mateixa cosa interior.» La nostra pràctica lingüística és molt més directa. 5. I el final és molt bo Aquesta frase: «moltes vegades som noltros que, amb es llenguatge, inventam un misteri i després mos passam mitja vida intentant resoldre’l» captura molt bé una de les funcions de la filosofia de Wittgenstein. No és que Wittgenstein ens doni una teoria metafísica sobre què és realment la ment. Moltes vegades intenta mostrar-nos com una determinada manera de parlar ens ha fet sentir que hi havia un problema profund on en realitat hi havia una confusió conceptual. Per això la teva formulació anterior —que una expressió pot semblar sense sentit quan no sabem quin ús té dins els nostres jocs de llenguatge— va bastant en la direcció correcta. I sí: el darrer comentari sobre que tens afició a fabricar misteris és molt wittgensteinià també. 😂 De fet, Wittgenstein probablement diria que la filosofia consisteix, en bona part, a deixar de fabricar-los.