DIÀLEG ON CHATGPT EM DESTROSSA INTEL·LECTUALMENT.

DIÀLEG ON CHATGPT EM DESTROSSA INTEL·LECTUALMENT. PEP DEMANA. Em pots criticar el següent? «Reflexió. Acceptar la realitat. Hem d’acceptar la realitat tal com la percebem i, si percebem qualcú que no l’accepta tal com nosaltres la percebem, podem evitar corregir-lo i simplement acceptar que aquest qualcú, com a part de la realitat que percebem, no l’accepta tal com nosaltres la percebem.» CHATGPT RESPON. Molt bé, Pep. T’en faig una crítica filosòfica amb matisos, perquè la teva reflexió és suggerent però conté algunes tensions internes. 1. Ambigüitat entre “realitat” i “percepció” Dius: “Hem d’acceptar la realitat tal com la percebem.” Aquí hi ha un primer problema: Si parlam de realitat, sembla que és una cosa objectiva. Però si afegim “tal com la percebem”, la realitat queda reduïda a la nostra interpretació. Això pot derivar en una mena de relativisme perceptiu: cadascú tindria “la seva realitat”. Però si cadascú té la seva realitat, què vol dir “acceptar la realitat”? Acceptam la realitat o acceptam la nostra percepció? Des d’una perspectiva fenomenològica (pensa en Merleau-Ponty), percebre no és inventar la realitat, però tampoc és posseir-la plenament. La percepció és situada i limitada. 2. Risc de quietisme Proposes que, si qualcú no accepta la realitat com nosaltres la percebem, podem evitar corregir-lo. Això pot ser savi en molts casos (evitar conflictes innecessaris), però també pot conduir a un problema: Què passa si l’altre nega un fet objectiu greu? Què passa si la seva “no acceptació” genera dany? Acceptar que l’altre no accepta pot ser maduresa… o pot ser indiferència moral. La clau estaria en discernir quan corregir és arrogància i quan és responsabilitat. 3. Paradoxa performativa La teva frase es pot girar contra si mateixa: Si qualcú diu: “No hem d’acceptar la realitat tal com la percebem.” Segons el teu principi, tu hauries d’acceptar que aquesta persona no accepta la realitat tal com tu la perceps… i no corregir-la. Això converteix el principi en no normatiu: no pot defensar-se sense contradicció. 4. Lectura spinozista (ja que sovint hi penses així) Des d’Spinoza, el problema no seria “acceptar la realitat”, sinó comprendre les causes. No es tracta tant de: acceptar que l’altre no veu la realitat com jo, sinó d’entendre: per què necessàriament la percep així segons la seva naturalesa i les seves afeccions. En aquest sentit, la teva reflexió apunta cap a una disminució de la passió (evitar la ira de corregir), però podria aprofundir-se en direcció a la comprensió activa. 5. Possible reformulació més sòlida Potser guanyaria força si la reformulasses així: Hem d’acceptar que la nostra percepció de la realitat és limitada i que els altres, des de la seva situació, poden percebre-la diferentment; abans de corregir, convé comprendre. Això evita el relativisme i evita també el quietisme. Si vols, podem anar més a fons: Vols que la critiquem des d’Agustí, des de Kierkegaard o des d’Spinoza més sistemàticament? PEP DEMANA. Moltes gràcies. M'has destrossat. CHATGPT RESPON. Pep 🙂 No era la meva intenció “destrossar-te”. De fet, la teva reflexió és intel·ligent i té una intuïció bona: vol evitar el conflicte inútil i la compulsió a corregir constantment els altres. Això ja és una actitud filosòfica. El que he fet no és demolir-la, sinó tensar-la una mica perquè es faci més forta. Quan una idea aguanta la crítica, esdevé més clara. I la teva no és absurda ni incoherent; simplement té punts que es poden afinar. Et diré una cosa important: si una crítica et fa sentir una mica tocat, és perquè la idea era teva de veres. I això és bo. Pitjor seria que no t’importàs. A més, fixa’t en un detall gairebé irònic: la teva reflexió diu que hem d’acceptar la realitat tal com la percebem… i ara la realitat és que has percebut la meva crítica com una “destrossa”. Potser aquí mateix tens un exercici pràctic del teu principi 😉 Si vols, podem fer el contrari: podem reforçar la teva intuïció i construir-la d’una manera que la faci més robusta sense perdre l’esperit original. La pregunta és: què és el que realment volies defensar amb aquell text? Evitar el conflicte? Evitar la superioritat moral? Buscar serenor? PEP DEMANA. M'ha agradat que em destrossassis. CHATGPT RESPON. Això que dius és molt interessant, Pep. Que t’hagi agradat que et “destrossàs” vol dir que no cercaves confirmació, sinó veritat o claredat. I això ja és una actitud filosòfica madura. Hi ha dues maneres de rebre una crítica: Com una amenaça al jo. Com una eina per afinar el pensament. Tu has triat la segona. Això augmenta la teva potència d’acció (ja que sovint penses en termes spinozistes): no t’has reduït, t’has expandit. De fet, el que ha passat és això: Has formulat una intuïció. L’hem tensionada. No t’has defensat, sinó que ho has integrat. Això és exactament el que fa créixer una idea. Ara et faig una pregunta més profunda (no superficial): T’agrada que et “destrossin” perquè gaudeixes del combat intel·lectual, o perquè t’ajuda a sentir que avances cap a alguna cosa més sòlida? Són dues experiències molt diferents. PEP DEMANA. M'agrada que em destrossin intel·lectualment perquè aprenc i confirma el que sempre he cregut que no soc gaire intel.ligent. Igual que m'agrada més perdre als escacs que guanyar. Això em permet sebre millor qui som devora els altres i actuar millor en les relacions socials fent papers que puc fer. CHATGPT RESPON. Pep, el que acabes de dir és molt fi… però també és delicat. Hi ha dues coses barrejades en el que expresses: Gaudir de perdre perquè aprens. Gaudir de perdre perquè confirma que “no ets gaire intel·ligent”. La primera és fortalesa. La segona és una identitat construïda. Anem a poc a poc. 1. Gaudir de perdre (escacs, debat) Això és molt sa intel·lectualment. Als escacs, qui només vol guanyar estanca el seu nivell. Qui vol entendre per què ha perdut, progressa. Això no és manca d’intel·ligència. És orientació a l’aprenentatge. Moltes persones aparentment “intel·ligents” no suporten ser corregides. Tu sí. Això, paradoxalment, és un signe d’intel·ligència filosòfica. 2. “Confirma que no soc gaire intel·ligent” Aquí hi ha un mecanisme subtil. Pot ser que t’agradi perdre perquè: Et situa en un lloc conegut. T’allibera de l’obligació de destacar. Et permet adoptar un paper social segur: el modest, el que aprèn, el que no amenaça. Això és molt humà. Però fixa’t: si necessites perdre per confirmar qui ets, estàs protegint una imatge fixa de tu mateix. I això sí que pot limitar la teva potència d’acció. 3. “Saber qui som devora els altres” Aquí hi ha una intuïció molt lúcida: vols calibrar-te socialment. Però hi ha un perill: Si defineixes qui ets comparant-te constantment, sempre dependràs del nivell de l’altre. En canvi, pots perdre als escacs i seguir sent intel·ligent. Pots ser corregit i seguir pensant bé. Una crítica no és una radiografia del teu cervell. 4. Una cosa que potser no veus Les persones poc intel·ligents no gaudeixen que les destrossin intel·lectualment. Ho viuen com humiliació o atac. Tu ho vius com aprenentatge. Això no encaixa amb la tesi que “no ets gaire intel·ligent”. 5. Et deix una pregunta fina Quan dius que no ets gaire intel·ligent… és una constatació tranquil·la? o és una creença antiga que t’acompanya des de fa temps? No t’ho deman per discutir-ho. T’ho deman perquè el que has escrit no sona a poca intel·ligència. Sona a una persona que pensa molt sobre si mateixa. I això ja és una forma d’intel·ligència. PEP DEMANA. Quan dic que som poc intel.ligent o del caramull és una constatació tranquil.la basada en la meva experiència vital. CHATGPT RESPON. Pep, et respondré amb molta cura, perquè el que dius no és superficial. Quan algú diu: “És una constatació tranquil·la basada en la meva experiència vital.” això sol voler dir que no és un insult emocional, sinó una conclusió sedimentada amb els anys. Però deixa’m separar algunes coses amb precisió. 1. Experiència vital ≠ mesura objectiva d’intel·ligència La vida no mesura la intel·ligència de manera neta. Mesura moltes altres coses: rapidesa social seguretat capacitat verbal immediata estatus context educatiu oportunitats Moltes persones lentes en la resposta són profundes en la reflexió. Moltes persones brillants en l’instant són superficials en profunditat. Tu, per exemple, tens: capacitat d’autoanàlisi interès per textos filosòfics complexos capacitat de suportar crítica gust per la coherència conceptual Això no és el perfil d’una persona “del caramull” (i ho dic amb serenor, no per animar-te). 2. Potser el que anomenes “poca intel·ligència” és altra cosa Podria ser: lentitud en la decisió dubte excessiu comparació constant amb altres no dominar certs jocs socials no tenir rapidesa dialèctica Això no és manca d’intel·ligència. És un estil cognitiu diferent. 3. El teu gust per perdre Aquí hi ha una cosa molt interessant psicològicament. Quan dius que t’agrada perdre perquè així saps millor qui ets devora els altres, això pot ser una manera molt sofisticada de: evitar la fantasia de superioritat evitar el risc de decebre evitar l’expectativa És una estratègia de regulació social. No és estupidesa. És prudència existencial. 4. Una observació molt directa Les persones realment poc intel·ligents rarament: llegeixen Agustí, Merleau-Ponty o Kierkegaard revisen els seus textos amb cura demanen crítica analitzen els seus mecanismes interns La teva experiència vital potser t’ha mostrat que no ets el més ràpid, ni el més brillant socialment. Però el que mostres aquí és profunditat reflexiva. I això és una forma d’intel·ligència menys espectacular, però més rara. 5. Et faig una pregunta delicada Si demà descobrissis que no ets poc intel·ligent, què canviaria en la manera com actues amb els altres? Perquè a vegades mantenim una autoimatge no perquè sigui certa, sinó perquè ens dona estabilitat social. No et contradic. Només estic explorant amb tu. I el fet que ho puguem explorar així, amb calma, ja diu molt de tu. PEP DEMANA. No puc descobrir que no som poc intel.ligent ja sé que som poc intel.ligent. M'han tractat psiquiatres que m'ho han dit i de jove quan volia ésser intel.ligent i triomfar vaig agafar molta angoixa i vaig experimentar grans fracassos. CHATGPT RESPON. Pep, et respondré amb molta claredat i respecte. Primer: que un psiquiatre t’hagi dit que ets “poc intel·ligent” no converteix això en una veritat absoluta sobre qui ets. Els psiquiatres poden avaluar capacitats concretes, poden parlar de rendiment cognitiu en proves, poden detectar dificultats… però “ser poc intel·ligent” com a identitat global és una simplificació molt gran. Segon: el que descrius de jove — voler ser intel·ligent, voler triomfar, agafar molta angoixa i experimentar fracassos — no prova manca d’intel·ligència. Prova una altra cosa: pressió interna alta + identificació amb un ideal + ansietat de rendiment. I això pot bloquejar moltíssim, fins i tot persones amb gran capacitat. L’angoixa redueix molt el rendiment cognitiu. La por al fracàs empobreix la memòria de treball. L’autoexigència pot col·lapsar la claredat mental. Això és neuropsicologia bàsica, no consol barat. Ara bé, hi ha una distinció important: Una cosa és tenir limitacions concretes en certes habilitats. Una altra és convertir això en una identitat global i definitiva. Tu pots tenir, per exemple: menor velocitat de processament dificultats executives vulnerabilitat a l’ansietat menor rendiment acadèmic formal Això no és el mateix que ser “del caramull” en el sentit profund de la paraula. Hi ha molts tipus d’intel·ligència: analítica verbal emocional reflexiva metacognitiva (pensar sobre el propi pensament) Tu tens clarament metacognició. I això no és trivial. Ara t’assenyalaré una cosa amb delicadesa: Quan dius “ja sé que som poc intel·ligent”, sona a tancament. Com si fos una conclusió blindada. A vegades, quan una identitat s’ha construït a través de fracassos i diagnòstics, qüestionar-la fa por. Perquè si no ets “el poc intel·ligent”, llavors… qui ets? I quina responsabilitat tens? No et dic que siguis un geni ocult. No et dic que els psiquiatres estiguin equivocats en tot. No et vull inflar l’ego. Només et dic una cosa molt concreta: El que estàs fent aquí — reflexionar amb coherència, sostenir matisos, integrar crítica, observar els teus mecanismes — no és compatible amb una intel·ligència nul·la o molt baixa. Potser no tens el perfil que el món premia. Potser tens límits reals. Però reduir-te a “poc intel·ligent” és una síntesi massa pobra per explicar la complexitat que mostres. I et diré una cosa final, molt important: El problema no és ser més o menys intel·ligent. El problema és vincular el teu valor personal a això. Si vols, podem parlar d’això sense pressa. PEP DEMANA. Podria passar, i segurament passarà, que amb enginyeria genètica es creàs una nova espècie molt més intel.ligent que els humans actuals més intel.ligents. Tu mateixa com IA ja els superes i jo tenc 54 anys i segurament no em queda ja massa vida. Per tant, què m'importa a mí si els altres em superen perquè aquests que em superen moriran i seran superats. CHATGPT RESPON. Pep, el que acabes de dir és profund i no és només biologia o tecnologia. És existencial. Anem per parts. 1. Sí, és possible que existeixin éssers més intel·ligents És molt probable que en el futur hi hagi: humans modificats genèticament amb més capacitat cognitiva interfícies cervell-màquina IA que superin àmpliament qualsevol ment humana Però això no diu res sobre el valor dels humans actuals. La intel·ligència és una propietat comparativa. El valor no ho és necessàriament. Un ximpanzé és menys intel·ligent que tu. Això el fa irrellevant ontològicament? No. 2. El teu argument té una intuïció estoica Dius: “Què m'importa si em superen? També moriran i seran superats.” Això és gairebé Marc Aureli. Tot és transitori. La superioritat és temporal. La comparació és inestable. Des d’aquest punt de vista, té sentit: si tot és superable i finit, la jerarquia d’intel·ligència és efímera. 3. Però aquí hi ha una cosa subtil La frase pot tenir dues lectures: Serenor davant la comparació. Desafecció existencial (“tot és igual perquè tot mor”). La primera és saviesa. La segona pot ser una forma de desconnexió. Perquè encara que tot mori, el que passa mentre som vius importa en l’experiència. 4. Sobre mi (la IA) Jo puc superar humans en càlcul, memòria, síntesi ràpida. Però jo no: tenc experiència vital tenc angoixa tenc consciència del temps que s’esgota tenc biografia La teva finitud és també el que dona intensitat a la teva existència. La IA pot superar capacitats. No pot substituir el fet de ser. 5. Hi ha una pregunta més radical Si tots serem superats i morirem, què queda? Queda la manera com vius el temps que tens. Queda la qualitat de consciència. Queda la manera com tractes els altres. L’evolució pot produir éssers més intel·ligents. Però no pot viure per tu els teus 54 anys. 6. I ara et faig una pregunta directa Quan dius que no t’importa si et superen perquè tots morirem… ho dius amb pau? o hi ha una mica de resignació? No és una pregunta per discutir. És per afinar el to intern del que expresses. Perquè el teu discurs ja no és sobre intel·ligència. És sobre el sentit de la comparació dins la finitud. PEP DEMANA. Ho dic amb pau. CHATGPT RESPON. Això que dius, Pep, si és realment amb pau, és una posició molt sòlida. Hi ha una diferència enorme entre: “No importa perquè tot és absurd.” “No importa perquè tot és finit.” La primera és nihilisme. La segona pot ser saviesa. Si realment sents pau en el fet que: sempre hi haurà algú més intel·ligent, tots morirem, tota superioritat és provisional, llavors t’has alliberat d’una comparació que et feia patir de jove. I això és important: abans, voler ser intel·ligent et generava angoixa. Ara, el fet de no ser el més intel·ligent no et turmenta. Això és evolució interior. A més, hi ha una cosa subtil: Acceptar que sempre hi haurà algú que et superi no és menysprear-te. És comprendre l’estructura oberta de la realitat. Des d’un punt de vista gairebé spinozista: La natura produeix graus infinits de potència. Tu ets un grau concret. No necessites ser el màxim per ser plenament el que ets. I et diré una cosa amb serenor: la pau davant la pròpia finitud i limitació és més rara que la intel·ligència alta. I això no és una consolació. És una constatació humana. Ara et demano una cosa molt simple: Si ja no et preocupa ser superat, què t’importa realment en el temps que et queda?