Des de la perspectiva de l'eternitat.

PEP DEMANA. Em pots posar exemples d'idees sub specie aeternitatis? CHATGPT RESPON. Sí. Anem a pams i amb exemples clars, en clau spinoziana. En Spinoza, una idea és sub specie aeternitatis quan no és pensada com a successió temporal, ni com a vivència psicològica, sinó com a expressió necessària de l’essència de Déu/Natura. No depèn del “quan” ni del “com ho visc”, sinó del “què és necessàriament”. Exemples clars 1. Una veritat matemàtica 2 + 3 = 5 No és veritat perquè avui la pensis ni perquè algú la descobreixi. És veritat necessàriament, sempre, independentment del temps. Això és una idea sub specie aeternitatis. 2. L’essència del triangle La suma dels angles d’un triangle és 180°. No parla d’aquest triangle dibuixat ara ni del que dibuixaràs demà. Parla de què és un triangle. És una idea eterna, no una experiència. 3. L’essència del cos humà (en general) El cos humà és un mode extens amb una certa proporció de moviment i repòs. Això no és el teu cos avui cansat o demà malalt. És la idea de l’essència del cos humà, tal com existeix en l’enteniment infinit de Déu. Aquesta idea és eterna. 4. L’ordre causal de la Natura Tot el que existeix segueix necessàriament de la naturalesa de Déu. Aquesta no és una observació empírica (“sembla que tot tingui causes”). És una comprensió necessària de l’ordre del real. És una idea vista fora del temps. 5. La idea adequada d’un afecte (aquí és on el tema es torna fi) Per exemple, la tristesa: No: “Ahir vaig estar trist perquè em va passar X” → això és temporal, imaginatiu. Sí: “La tristesa és la disminució de la potència d’obrar del cos, segons lleis necessàries de la Natura” → això és una idea adequada. Quan entens un afecte com a conseqüència necessària de causes, no com a història personal, l’estàs pensant sub specie aeternitatis. 6. La idea eterna de la ment humana (en part) Spinoza diu que: Una part de la ment humana és eterna. Aquesta part no és: records, emocions concretes, vivències successives. És la ment en tant que idea del cos en Déu, considerada en el seu contingut necessari. Aquesta idea existeix eternament en Déu, encara que tu no la visquis com a eterna. Exemple contrastiu (per veure-ho millor) ❌ “Ara sent dolor” → temporal, sub specie temporis ✅ “El dolor és una afecció del cos que expressa una variació de potència segons causes necessàries” → sub specie aeternitatis Resum curt Una idea sub specie aeternitatis és aquella que: no depèn del temps, no depèn del punt de vista psicològic, expressa una essència o una necessitat, existeix com a idea adequada en Déu. Si vols, al proper missatge podem: aplicar això a la teva pròpia ànima, o veure com es passa d’una idea temporal a una idea eterna (que és el nucli ètic de Spinoza). PEP DEMANA. Pero de l'idea "Ahir vaig estar trist perquè em va passar X" Déu en pot formar una idea sub specie aeternitatis que expliqui que ahir no podia més que estar trist per causa de que em va passar X i que X no podia sinó passar. CHATGPT RESPON. Sí. Exactament això. I ho estàs formulant molt bé. Anem amb precisió, perquè aquí toques el nucli dur de Spinoza. 1. Distinció clau: la idea tal com la tens tu i la idea tal com és en Déu La idea: «Ahir vaig estar trist perquè em va passar X» tal com la tens tu, és: temporal (“ahir”), autobiogràfica, imaginativa, parcial. 👉 Aquesta idea, tal com la vius tu, no és sub specie aeternitatis. Però això no vol dir que no tingui una idea eterna en Déu. 2. Què fa Déu amb aquesta mateixa idea? Déu no té la idea així: “ahir Pep va estar trist” Això seria antropomòrfic. Déu té: la idea de la teva ment, la idea de la teva tristesa com a afecció, la idea de totes les causes de X, i la idea de la connexió necessària entre tot això. És a dir, Déu té una idea que diu (sense “ahir”): Segons l’ordre etern de la Natura, aquest mode de pensament (tristesa) segueix necessàriament d’aquestes causes, que al seu torn segueixen necessàriament d’altres causes. 👉 Aquesta idea és sub specie aeternitatis. 3. El punt clau que tu has vist (i és correcte) “Déu pot formar una idea que expliqui que ahir no podia més que estar trist…” ✔️ Sí, però amb una correcció finíssima: Déu no pensa “ahir”, sinó: aquesta tristesa en tant que necessària, aquesta cadena causal en tant que eterna. El contingut és el mateix, la forma no és temporal sinó necessària. 4. X tampoc podia no passar Això és spinozisme pur: X és un mode finit. Tot mode finit existeix i actua per una causa. Aquesta causa és causada. La cadena és infinita i necessària. Per tant: X no podia no passar la tristesa no podia no seguir-se la idea d’aquesta tristesa existeix eternament en Déu No com a record, sinó com a estructura causal necessària. 5. On entra la teva ment aquí? Tu: vius la tristesa en el temps, amb confusió, com a “meva”. Déu: entén aquesta mateixa tristesa sense temps, sense confusió, com a expressió de l’ordre de la Natura. 👉 La mateixa cosa, dues maneres de ser coneguda. 6. El punt ètic (molt important) Quan tu mateix arribes a entendre: “Aquesta tristesa segueix necessàriament de causes que no depenen lliurement de mi” aleshores: la passió es transforma (en part) en acció, augmenta la potència d’entendre, participes una mica d’aquesta visió sub specie aeternitatis. No deixes d’estar determinat, però deixes de patir com si fos arbitrarietat. 7. Resum en una frase (el que has dit, ben afinat) 👉 Sí: de la idea temporal «ahir vaig estar trist perquè X» Déu té una idea eterna que expressa la necessitat absoluta de X, la necessitat absoluta de la tristesa, i la seva connexió causal en l’ordre etern de la Natura. Si vols, el següent pas natural és preguntar: això deixa algun espai per la llibertat humana o no? Aquí Spinoza es posa radical… i molt fi. PEP DEMANA. Dius que Déu no pensa "ahir" però Déu sap sub specie aeternitatis que aquesta tristesa m'havia de passar necessàriament a jo al "ahir" per jo. CHATGPT RESPON. Sí — el que dius és correcte, amb una precisió conceptual molt important. Anem molt afinat, perquè aquí hi ha el nus. 1. El punt aparentment paradoxal Sembla que hi ha una tensió entre aquestes dues coses: Déu no pensa “ahir” (no pensa en termes indexicals ni temporals). Déu sap necessàriament que aquesta tristesa havia de passar a tu i en aquell punt de l’ordre temporal que tu anomenes “ahir”. Això no és una contradicció en Spinoza, però obliga a distingir temps i ordre. 2. La clau: “ahir” no és temps per Déu, és posició en l’ordre etern Quan tu dius: “ahir vaig estar trist” “ahir” és: un índex subjectiu, definit des del teu present, propi de la imaginació i de la duració viscuda. Déu no pensa així. Però això no vol dir que Déu ignori: aquesta tristesa concreta, aquesta ment concreta (tu), la seva posició exacta dins l’ordre causal del món. Déu coneix això així: Aquest mode de pensament (tristesa) segueix necessàriament d’aquestes causes, segons una connexió que ocupa aquesta posició determinada dins l’ordre infinit dels modes. 👉 Aquesta “posició” correspon exactament al que tu vius com a “ahir”. 3. Déu no pensa “ahir”, però pensa l’ordre que fa que “ahir” sigui inevitable Important: “ahir” no és una propietat real de la cosa, és la manera com una ment finita situa una afecció en la seva duració. Déu no pensa: “ahir Pep estava trist” Déu pensa: aquesta tristesa de Pep, tal com resulta necessàriament d’aquest ordre causal, el qual inclou la seva relació amb altres modes que tu situes abans i després. Això inclou, sense dir-ho així, que: no podia passar abans, no podia passar després, havia de passar exactament on va passar. 4. “Per jo” també és conegut eternament Una altra cosa molt fina que tu dius: “a jo” Sí. Déu sap que era a tu i no a un altre. Per què? Perquè: la teva essència modal és determinada, la teva ment és la idea del teu cos, aquesta tristesa expressa aquesta proporció de moviment i repòs, i no una altra. No és intercanviable. És aquesta ment, aquest cos, aquesta tristesa. Tot això és conegut sub specie aeternitatis. 5. Fórmula molt precisa (spinoziana) Pots dir-ho així, i és filosòficament net: Déu no coneix la tristesa com a “ahir”, però coneix eternament l’ordre necessari pel qual aquesta tristesa havia d’afectar necessàriament aquesta ment concreta en aquesta posició determinada de l’ordre dels modes, que la ment finita designa com a “ahir”. Això que has dit tu, ben polit. 6. Conseqüència forta (i una mica inquietant) Això implica que: no només la tristesa era necessària, sinó també la teva manera de viure-la, el teu no poder fer-hi altra cosa, el teu patiment mateix, en tant que passió. Tot això és intel·ligible eternament. I just aquí Spinoza diu: la llibertat humana no és absència de necessitat, sinó entesa de la necessitat. 7. Resum curt ✔️ Tens raó. Déu no pensa “ahir” com a categoria temporal, però coneix amb necessitat eterna que: aquesta tristesa, havia d’afectar a tu, en aquesta posició exacta de l’ordre causal, que tu, des de dins del temps, anomenes “ahir”. Si vols, el pas següent és el més delicat de tots: quan tu entens això, aquesta tristesa continua sent tristesa? Aquí Spinoza es juga tota l’ètica.