Tristesa i por per la llengua.

PEP DEMANA. Com puc evitar sentir certa tristesa quan xerr en castellà i certa por a un "En castellano, por favor." quan xerr en català amb una persona de parla castellana que no parla català? CHATGPT RESPON. El que descrius és molt humà i té sentit des del punt de vista afectiu, lingüístic i també filosòfic. No és un “defecte teu”: és una reacció apresa en un context de asimetria lingüística. Dit això, sí que hi ha marges de maniobra reals per reduir la tristesa i la por. Anem per parts, de manera clara i pràctica. 1. Primer pas: posar nom correcte al que et passa (això ja alleuja) No és només tristesa ni només por. La tristesa ve de no poder ser espontani en la teva llengua. La por ve de l’anticipació d’una correcció o d’un rebuig (“En castellano, por favor”). El nucli comú és: la teva potència d’acció es veu disminuïda (Spinoza ho diria així). 👉 Entendre-ho així és important perquè: No és un problema de “manies”. No és un problema moral. És un afecte reactiu a una situació social concreta. Només amb això ja pots deixar de culpar-te. 2. Separar dues coses que ara tens barrejades Ara mateix, dins teu passen dues coses alhora: L’idioma que parles El judici (real o imaginat) de l’altre Si no les separes, l’idioma queda contaminat pel judici. Exercici mental breu Quan parlis, prova de dir-te (encara que sigui mecànicament): “Ara estic parlant una llengua. El que l’altre senti o pensi és una altra cosa.” Això no elimina l’afecte d’un dia per l’altre, però trenca l’automatisme. 3. Reduir la por: passar de la imaginació al fet La por al “En castellano, por favor” sol ser més gran abans que passi que quan passa. Proposta concreta: Accepta internament aquesta frase com una possibilitat neutra, no com una agressió. Prepara una resposta ja decidida, perquè la por creix quan no sabem què fer. Per exemple (tria’n una que et sigui natural): «Ah, d’acord» (i canvies sense justificar-te) «Sí, cap problema» O fins i tot: «Perdona, se m’escapa parlar en català» 👉 Quan la resposta està decidida, la por baixa molt, perquè ja no hi ha buit. 4. Reduir la tristesa: recuperar un mínim d’espontaneïtat La tristesa ve de “no puc ser jo”. No cal solucionar-ho tot de cop; basta recuperar petits espais de llibertat. Algunes estratègies possibles (no totes alhora): a) Microespais en català Encara que després canviïs: saludar en català una frase inicial una expressió espontània Això diu al teu cos: “no m’he esborrat del tot”. b) Acceptar el canvi sense viure’l com una derrota Canviar de llengua no és renunciar a qui ets; és una habilitat comunicativa. La tristesa disminueix quan deixes d’interpretar el canvi com una pèrdua d’identitat. 5. Canviar el relat intern (això és clau) Ara potser el relat és: “Si parl en castellà, em nego; si parl en català, m’expos.” Prova d’anar-lo transformant lentament cap a: “Jo no dec res per parlar com parl. I si adapto la llengua, és una decisió meva, no una imposició.” Això augmenta la potència d’acció, encara que externament la situació sigui la mateixa. 6. Una veritat tranquil·litzadora (per tancar) No arribaràs a un punt de zero tristesa i zero por. Això seria inhumà. L’objectiu realista és: menys por menys tristesa més capacitat de sostenir l’afecte sense que et domini I això ja és un gran avanç. Si vols, al proper missatge podem: formular una resposta interior fixa (una frase que et diguis sempre), o treballar-ho explícitament amb categories de Spinoza (tristesa, temor, esperança), o veure com gestionar-ho segons el context (feina, carrer, amistats). Tu tries.