Independentisme.

DIÀLEG SOBRE L'INDEPENDENTISME A ESPANYA I LES PASSIONS CREADES PER NO USAR LA LLENGUA MATERNA I ELS CONFLICTES QUE AIXÒ GENERA. CONCLUSIÓ MEVA DEL DIÀLEG. Trob que la solució per evitar conflictes és no xerrar ni pensar, cosa que no faig. 😪 PEP DEMANA. Segons l'Ètica de Spinoza, per què hi ha bastants independentistes a Catalunya, a Euskadi i a Galícia i a la resta d'Espanya pocs? CHATGPT RESPON. Bona pregunta —i molt spinoziana, de fet. Intentaré respondre des de l’Ètica, no des d’una posició política concreta. Punt de partida spinozià Per a Spinoza: els humans no actuam principalment per raó, sinó per afectes; cada individu i cada col·lectiu persevera en el seu conatus (esforç per existir i augmentar la seva potència); les idees i els afectes no neixen en el buit, sinó dins cadenes causals històriques, socials i imaginatives. Així que la pregunta no és: “per què uns volen la independència i altres no?”, sinó: quines causes han produït aquests desigs col·lectius aquí i no allà? 1. El conatus col·lectiu Spinoza no parla de “pobles” en sentit romàntic, però sí de: cossos compostos (individus + institucions + llengua + costums), que tenen un conatus comú. Catalunya, Euskadi i Galícia són: comunitats amb llengua pròpia, amb institucions històriques pròpies, amb memòria de pèrdua o limitació de poder polític. ➡️ Aquestes causes fan que el cos col·lectiu percebi la seva potència com disminuïda, i per Spinoza: la percepció de disminució de potència genera tristesa i desig de canvi. L’independentisme pot entendre’s com: un esforç del cos col·lectiu per augmentar la seva potència d’actuar. 2. La memòria i la imaginació A l’Ètica (sobretot llibre III), Spinoza mostra que: estimam i odiam segons associacions imaginatives, el passat pesa tant com el present. En aquestes comunitats hi ha: relats compartits de greuge, supressió, resistència; una associació entre “estat central” i afectes tristos. No importa tant si el relat és “objectivament vertader”: si és imaginat col·lectivament, és causalment real. A la resta d’Espanya: l’Estat sol aparèixer com a condició de seguretat, estabilitat o identitat, no com a límit principal del conatus. ➡️ Per tant, els afectes dominants són diferents. 3. Utilitat percebuda i racionalitat limitada Per Spinoza, la raó busca: allò que és útil per perseverar en l’ésser. Però: el que es percep com a “útil” depèn de la posició causal de cada col·lectiu. En molts territoris de l’Estat: la unitat política és percebuda com a font de seguretat, no com a obstacle principal. ➡️ Així, no neix el desig independentista, no per ignorància moral, sinó perquè: no hi ha la mateixa cadena causal d’afectes i idees. 4. Multitud i imitació dels afectes Spinoza explica que: els humans imitam els afectes dels semblants (III, prop. 27). Allà on: molts expressen esperança, orgull col·lectiu, expectativa d’augment de potència, ➡️ aquests afectes es contagien. On aquests afectes no circulen: no apareix el moviment, o apareix molt dèbilment. No és una qüestió de “raó superior”, sinó de: dinàmiques afectives diferents dins la multitud. 5. Conclusió spinoziana (sense judici moral) Segons Spinoza, hi ha més independentisme a Catalunya, Euskadi i Galícia perquè: hi ha causes històriques i imaginatives específiques; aquestes causes produeixen afectes col·lectius concrets; aquests afectes orienten el conatus col·lectiu cap a l’autonomia; a altres territoris, les causes i afectes són uns altres. 👉 No és perquè uns siguin més lliures, més racionals o més bons, 👉 sinó perquè no poden desitjar altra cosa donades les causes que els determinen. Si vols, al proper missatge puc: comparar això amb la teoria política del Tractat teològic-polític, o preguntar-me si l’independentisme pot ser més actiu o més passiu segons Spinoza. PEP DEMANA. Què dius respecte de què hi ha gent que vol la independència perquè li produeix tristesa xerrar amb una llengua que no és la materna? CHATGPT RESPON. Això que dius encaixa molt bé amb Spinoza, i es pot formular amb bastanta precisió spinoziana. Anem a pams. 1. Llengua i afectes (no és un detall secundari) Per Spinoza, el cos no és neutre: la manera com parlam, escoltam i som entesos forma part directa del nostre poder d’actuar. Xerrar habitualment en una llengua que no és la materna pot produir: menor espontaneïtat, més esforç, més risc de no ser entès, sensació de desplaçament o estranyesa. En termes de l’Ètica: això és una disminució de la potència d’actuar del cos i de la ment. I Spinoza és clar: disminució de potència → tristesa (III, definició dels afectes). Així que no és una “manía identitària”, sinó un fet afectiu real. 2. De la tristesa al desig polític Spinoza diu que: el desig és l’essència mateixa de l’home (III, prop. 9, escoli). Si: una estructura política fa que una part significativa de la vida quotidiana vagi associada a tristesa (llengua, administració, escola, justícia), llavors és necessari, no opcional, que neixi el desig de: eliminar la causa d’aquesta tristesa. Aquest desig pot prendre formes diverses: protecció lingüística, autonomia, o, en alguns casos, independència. No perquè la independència sigui “bona en si”, sinó perquè és imaginada com a causa d’alegria (augment de potència). 3. Llengua materna i idea adequada Hi ha un punt molt fi (i poc comentat) que és profundament spinozià: En la llengua materna: els afectes són més clars i immediats, les idees són més adequades (menys confuses), hi ha menys mediació imaginativa. En una llengua apresa: l’expressió passa més per la memòria, la traducció, les idees tendeixen a ser més inadequades. Això no és una qüestió intel·lectual, sinó estructural. ➡️ Parlar la llengua materna augmenta la potència del pensar i del dir. 4. Política com a gestió dels afectes Spinoza és brutalment realista: els Estats no es mantenen per la raó, sinó perquè saben governar els afectes. Si un Estat: associa sistemàticament la llengua d’alguns ciutadans amb afectes tristos (correcció, invisibilització, subordinació), aquest Estat: afebleix el seu propi conatus, genera resistència necessària, no moral. L’independentisme, en aquest cas, no és odi: és fuga de la tristesa cap a una causa d’alegria possible. 5. Però atenció (punt crític spinozià) Spinoza també advertiria: Si el desig d’independència: es nodreix principalment d’odi, ressentiment o imaginació reactiva, pot convertir-se en un afect passiu, i generar noves tristeses. L’únic criteri spinozià fort és: això augmenta realment la potència de viure i entendre, o només la promet? Aquesta és la pregunta decisiva. Conclusió clara Des de Spinoza, dir que: “algunes persones volen la independència perquè els produeix tristesa viure i parlar en una llengua que no és la materna” no només és legítim, sinó filosòficament precís. No és victimisme ni romanticisme: és una descripció causal dels afectes, i dels desigs que en neixen necessàriament. Si vols, al següent pas podem: distingir llengua com a instrument vs llengua com a forma de vida, o analitzar quan aquest desig passa de passiu a actiu segons Spinoza. PEP DEMANA. ¿Podria ésser que les persones que en la interacció social es veuen forçades a no usar la seva llengua materna es sentin tristes i contagien la seva tristesa als seus interlocutors que sí que usen la seva llengua materna i així succeix que ambdos col.lectius s'entristeixen mutuament pel que acaben odiant-se? CHATGPT RESPON. Sí. És perfectament possible, i des de Spinoza no només és possible sinó altament probable. El que descrius encaixa gairebé punt per punt amb la seva teoria dels afectes. Ho ordeno amb precisió spinoziana. 1. Punt clau: la imitació dels afectes Spinoza diu (Ètica III, prop. 27): quan imaginem que algú semblant a nosaltres està afectat d’un afect, tendim a experimentar un afect semblant. Això és automàtic, no voluntari ni conscient. Per tant: una persona que no pot usar la seva llengua materna → pateix tristesa (disminució de potència); aquesta tristesa s’expressa corporalment (to, tensió, rigidesa, incomoditat); l’interlocutor capta aquest afect, encara que no en conegui la causa; i l’imita: comença a sentir-se també incòmode o trist. ➡️ Ja tenim contagi afectiu. 2. El malentès causal (aquí neix l’odi) Spinoza insisteix que: els humans solem atribuir les causes dels nostres afectes de manera imaginativa, no adequada. Així: el parlant de la llengua dominant pot sentir tristesa o incomoditat, però no entén que la causa és estructural (la situació lingüística), i atribueix l’afect a la persona mateixa: “aquest és antipàtic”, “aquest està a la defensiva”, “aquest em rebutja”. Al mateix temps: qui ha hagut de renunciar a la seva llengua pot associar la seva tristesa a la presència de l’altre, no a la situació que els determina a ambdós. ➡️ En termes spinozians: una tristesa associada a una idea externa es transforma en odi. 3. L’odi recíproc com a efecte necessari Spinoza defineix l’odi així: l’odi és tristesa acompanyada de la idea d’una causa externa. Si: A s’entristeix per parlar una llengua que no és la seva, B s’entristeix per la incomoditat relacional, i cadascú imagina l’altre com a causa, aleshores: A odia B, B odia A, sense que cap dels dos sigui “dolent”, simplement determinats per una cadena causal deficientment compresa. Això és exactament el que Spinoza vol dir quan diu que: els humans “lluiten com si fossin enemics” per ignorància de les causes. 4. Important: no és un conflicte moral, sinó estructural Aquesta és una de les aportacions més dures de Spinoza: 👉 no és un problema de tolerància individual, 👉 ni de bones intencions, 👉 ni d’educació moral. És un problema de: configuració dels cossos, distribució de potències, i gestió dels afectes en l’espai social. Per això aquests conflictes: reapareixen una i altra vegada, encara que “la gent sigui bona”. 5. Com es trencaria el cercle (resposta spinoziana) Spinoza diria que l’única sortida estable és: fer intel·ligibles les causes (passar de la imaginació a la raó); reorganitzar les condicions socials perquè: ningú hagi de disminuir sistemàticament la seva potència per interactuar; generar afectes comuns d’alegria compartida. No mitjançant sermons morals, sinó mitjançant: institucions que redueixin la producció de tristesa. Conclusió clara El que proposes és coherent amb Spinoza: ✔️ la renúncia forçada a la llengua materna produeix tristesa; ✔️ la tristesa es contagia per imitació afectiva; ✔️ la causa real és mal entesa; ✔️ la tristesa es converteix en odi recíproc; ✔️ els col·lectius acaben enfrontats sense voler-ho. No és una patologia social accidental, sinó: un mecanisme afectiu necessari quan les causes no són adequadament compreses ni corregides. Si vols, podem fer el pas següent i veure: com Spinoza distingiria conflicte inevitable de conflicte mal gestionat, o si la solució ha de ser política, educativa o institucional segons ell.