Critica: « REFLEXIÓ. Lliures i no totalment perceptibles.

PEP DEMANA. Critica: « REFLEXIÓ. Lliures i no totalment perceptibles. El nostre món humà ens és conegut a través de les nostres percepcions. Quan una percepció va unida d’alguna manera a una altra percepció, deim que la primera causa la segona. Així, si veim passar una motocicleta i sentim el seu renou, pensam que la motocicleta, en passar, ha causat aquest renou. N’hi ha que diuen que l’ésser humà no és lliure perquè qualsevol percepció de qualsevol acte humà es pot associar a percepcions prèvies a l’acte humà que causen aquest acte. Però què passa si l’ésser humà no és totalment perceptible pels éssers humans, de manera que és impossible associar percepcions prèvies que causen actes humans percebuts per l’ésser humà, per mos que aquestes imaginades percepcions prèvies no siguin perceptibles pels humans, és a dir, no pertanyin al món dels éssers humans? En aquest cas, la causalitat no pot explicar els actes humans, ja que la causalitat només funciona dins el món percebut per l'ésser humà, i hi ha un espai per a la llibertat i la culpabilitat humanes.» CHATGPT RESPON. El text és interessant perquè intenta relacionar percepció, causalitat i llibertat humana. Té una intuïció filosòfica forta: que el determinisme potser només funciona dins el camp del que és perceptible. Ara bé, també presenta alguns problemes conceptuals i salts argumentatius. Una possible crítica podria anar per aquí: Confusió entre epistemologia i ontologia El text passa de dir que “no podem percebre totes les causes” a concloure que “la causalitat no pot explicar els actes humans”. Però el fet que nosaltres no puguem percebre o conèixer totes les causes no implica que aquestes causes no existeixin. És a dir: una cosa és el límit del coneixement humà, i una altra és la inexistència de causalitat. El text sembla convertir una limitació epistemològica (“no podem percebre-ho tot”) en una conclusió ontològica (“els actes no estan causats”). La causalitat no depèn necessàriament de la percepció El text afirma que “la causalitat només funciona dins el món percebut per l’ésser humà”. Aquesta idea és discutible. La ciència moderna precisament pressuposa que hi ha causes que no percebem directament: camps electromagnètics, gens, neurones, gravitació, partícules subatòmiques. El fet que no siguin perceptibles immediatament no impedeix considerar-les causes reals. El problema del “món no perceptible” El text introdueix un “espai” no perceptible pels humans d’on podria provenir la llibertat. Però això genera una dificultat: si aquest espai no és perceptible ni cognoscible, com podem afirmar que és el lloc de la llibertat i no simplement d’altres causes desconegudes? El text sembla substituir causes conegudes per causes misterioses, però això no demostra llibertat. Possible objecció determinista Un determinista podria respondre: “Que no puguem reconstruir totes les causes d’un acte humà no significa que l’acte sigui lliure; només significa que el sistema és massa complex.” Això és especialment rellevant en psicologia i neurociència, on moltes causes del comportament són inconscients. Punt fort del text Tot i això, el text toca una idea filosòficament valuosa: que l’ésser humà potser no és completament objectivable. Això recorda alguns plantejaments de: Immanuel Kant, quan distingeix entre el món fenomènic i el noümènic; Søren Kierkegaard, quan defensa la subjectivitat irreductible; Maurice Merleau-Ponty, que critica la reducció de l’ésser humà a objecte completament transparent. Especialment en Merleau-Ponty hi ha la idea que la persona mai no és totalment “donada” com una cosa física qualsevol. Possible reformulació més sòlida El text podria guanyar força si, en lloc de dir: “la causalitat no pot explicar els actes humans” digués alguna cosa com: “la causalitat objectivable no pot esgotar completament l’explicació dels actes humans.” Això evita negar la causalitat en general i defensa, en canvi, que la realitat humana té una dimensió irreductible a l’explicació purament mecànica. En conjunt, el text té valor filosòfic com a reflexió contra un determinisme reduccionista, però necessita distingir millor entre: allò que existeix, allò que percebem, i allò que podem explicar.