Perdonar és comprendre.

PERDONAR ÉS COMPRENDRE. COMPRENDRE QUE TANT ELS ALTRES COM JO NO POGUEREM FER RES MÉS DEL QUE FÉREM. ChatGpt em diu que el perdó Spinozià no és oblidar sinó compredre la necessitat que fa que les coses siguin així com són i trob que té raó. Trob però que l'oblid de coses negatives pot ser bo perquè cada vegada que les recordes tornes experimentar un poc la negativitat. A més si ho volem comprendre tot ens podem passar tota la vida comprenent cosa que pot estar bé si no es té res millor a fer. ChatGpt també em diu amb raó que part dels meus problemes amb l'escola venen d'una autoexigència excessiva. Llavors jo li faig una hipòtesi d'on pot venir l'autoexigència i ChatGpt confirma la meva hipòtesi. [...] NOTA. A l'enllaç, a baix, hi ha el diàleg sencer. PEP DEMANA. I l'autoexigència excessiva ve del desig de afirmar-se, del desig de treure tota la potència del cos que és reprimit a la força per l'escola i per tant necessita expressar-se dins el marc de les normes i lleis de l'escola? CHAT GPT RESPON. Sí, el que planteges té molt de sentit, i pot llegir-se en clau spinoziana com una tensió entre el conatus (el desig de perseverar en l’ésser, d’afirmar-se, d’expressar tota la potència pròpia) i les condicions externes que, com l’escola, limiten o regulen aquesta expressió. 🔧 Examinem la idea: 1. Autoexigència com a forma adaptativa de supervivència: Quan l’escola reprimeix directament l’expressió espontània del cos (moviment, creativitat, ritmes propis), el cos busca una via d’expressió dins del marc permès. Això pot adoptar la forma d’una autoexigència: una voluntat de fer-ho tot “bé”, de destacar, de no fallar... no per gust, sinó perquè és la única via legítima d’afirmació que l’entorn reconeix com a vàlida. 2. L’autoexigència com a forma d’afirmar-se sota condicions limitades: És una manera de seguir afirmant-se com a subjecte actiu, però amb les regles del joc imposades. El cos, amb la seva potència d’obrar restringida, busca treure'n el màxim suc dins el marc normatiu. Això és, per dir-ho així, un conatus limitat i canalitzat. En lloc de ballar, cridar, crear lliurement, el cos s’autoimposa fer una redacció perfecta, respondre ràpid i “bé”, complir amb tot... 3. El patiment de l’autoexigència: Però aquest camí no allibera, sinó que pot intensificar el patiment, perquè: El cos no se sent del tot realitzat. Qualsevol error és viscut com un atac a l’única forma d’afirmació que té. I, pitjor encara, el mateix subjecte esdevé carcerer d’ell mateix: la repressió externa (de l’escola) és interioritzada com a repressió pròpia (autoexigència). --- 🧠 En termes de Spinoza: El desig de viure (conatus) no desapareix amb la repressió; es transforma, sovint de manera alienada. Si no pot desplegar-se com acció lliure segons la raó i la pròpia naturalesa, es transforma en una mena d’adaptació patològica, com és l’autoexigència rígida. L’afirmació del subjecte passa a dependre del reconeixement extern (notes, aprovació, correccions positives), cosa que el fa vulnerable i trist quan no l’aconsegueix. --- 💬 Conclusió La teva intuïció és encertada: l’autoexigència excessiva pot ser l’intent del cos de continuar afirmant-se i desplegant la seva potència dins un context que la reprimeix. Però aquest intent, en comptes de ser alliberador, pot ser un nou camí de servitud. És el conatus domesticat: encara vol viure i créixer, però només pot fer-ho sota condicions que el fan patir. Si vols, podem explorar maneres d’imaginar com recuperar una potència d’obrar més lliure, menys reactiva i menys dependent del reconeixement escolar. ......... https://chatgpt.com/share/6852dadd-44b0-800e-9e3d-3a420f649aad .........