Viktor Frankl.

https://youtu.be/OL8DyVusLeE?si=fmArVO9IL6Tu3Gv_ En Viktor Frankl, el seu llibre EL HOMBRE EN BUSCA DE SENTIDO és molt conegut i la seva teràpia la Logoteràpia, també. El vídeo comença amb la frase de Nietzsche EL QUI TÉ UN PER QUÈ VIURE POT AGUANTAR QUASI QUALSEVOL COM. Tenc l'entrevista de Victor Frankl transcrita a l'anglès amb Chat Gpt i traduïda al català amb Google translate. La traducció al català conté alguns errors lleus. La IA pot millorar i millorarà però ja fa molt. ENTREVISTA EN ANGLÈS. In your work, you quote Nietzsche quite a bit. His line, he who has a why to live for can bear almost any how. What do you think he meant by that? What I think meant? What do you think he meant by that? The same as I am intended to convey to my readers and students that a vision of a meaning ahead of someone, a meaning in wait for someone to be fulfilled by someone, that this contributes most than anything else under equal circumstances for survival. Meaning is the most important thing in our lives. Certainly, because what I call a will to meaning, the wish to find and to fulfill meaning is the basic motivation in human beings. This certainly runs counter to much of the determinist notions that are being bandied around these days as man is a machine, man is a computer, man is a product of instincts. Man is something like a rat in experiments, psychological experiments. Of course, you are right, but not only against the so-called deterministic concepts of man, but also regarding the motivational theories of certain psychotherapeutic systems. Let's talk for a minute about logotherapy, which arose out of this notion of a search for meaning. Logotherapy is one among other types of psychotherapy is, we may say, a meaning-centered psychotherapy. In as much particularly, as logotherapy sees you, a human being, not predominantly determined, not to say dominated, by the will to pleasure, as you were mentioning, nor by the will to power, along the lines of Adlerian teachings, but basically, fundamentally, by a will to meaning. That is to say, the desire, the impulse, to find, to discover in life, or better to say, each life situation, concrete life situation, confronting someone, the desire to find a meaning therein and to go on to fulfill it. I was very intrigued. One of the most surprising things I've read recently was that you said that when you talk to European students, only 40% said they had suffered this sort of inner void. And yet, 81% of American students experience the same thing. It's almost decades ago. We think of it as just the opposite. We think of the Europeans as being buried under this existential dread and sense of purposelessness and a mirror. Whoever is being optimistic enough, however it might be, whether the ones or the others are suffering more or less, respectively, from this existential vacuum, the ones who seem to suffer less should not look at the others with contempt, but look at the others with compassion and look for anything possible to help the others. Now, this void manifests itself as... Empathy, boredom, lack of initiative, lack of interest, interest in the world, or initiative in changing something within the world for the better. This frustration is a proof of the existence of a will to meaning. Unless we were imbued by will to meaning, by the wish to find meaning and discuss, discover, and fulfill meaning in life, we never would be able to experience it in a way. So this is, in a way, also something positive. Now you've listed three types of values. Creative values, experiential values, and attitudinal values. You may find a meaning, the average man, the man on the street or the woman on the street may find a meaning day by day in doing a deed, in creating a work. And, that's the creative, creative. And in experiencing something, the beauty, the truth as a researcher, or the good in dealing with people as a teacher. There's an extraordinary moment in Man's Search for Meaning when you talk about being in one of the Nazi camps, and all of you going out to look at a sunset. Is that... Exactly. There is a paradigm of experiential values. Finding a meaning in experiencing, without doing anything, without achieving or accomplishing anything, but just in giving oneself the immediate experience of something beautiful going on in the world. This is the second avenue. But there is also another aspect of experiential values. Not only experiencing something, but also experiencing someone. More than that, experiencing another human being in his or her very uniqueness. And it is the main attribute of a human being that he is a person, in contrast to any animal. He is a person, and a person is always something absolutely unique, irrepeatable in the evolution of the cosmos, as it were, in comparison with any other human being. And this uniqueness can be got hold of solely by a loving person, because he not only sees the essence, but also the potential in the beloved person. Thereby, as I put it before, promoting him, alleviating it, to reach out to attain this potential, and to fulfill, and thereby actualize also himself. But not by reaching self-actualization. It's nonsense. Self-actualization can only fall into your lap automatically once that you have fulfilled a concrete meaning, done the best of a situation. Then you actualize yourself as a by-product. Let's talk about the third set of values, which is the attitudinal. The idea of choosing how to respond to suffering. Choosing the attitude. Yes. If there is no possibility, in a given situation, to fulfill the meaning of a situation by giving oneself to the experience of beauty and so forth, nor to, if you have lost the capability to do your job, to do your work, even then, there is an ultimate possibility to find and fulfill meaning. Not only the ultimate. It is even the potential to fulfill the deepest meaning, to attain the highest values: Why is the new approach to this situation, a tragic or a brief situation, confronting you? You said that part of the initial shock of being put in a death camp was ultimately an acceptance that we knew we had nothing to lose except our ridiculously naked lives. Is that the situation that there is? In a way, yes. Is this when you make the choice of how you're going to... your last value choice is how to react to the situation? You stand there, you stood there naked, with nothing you could have had. But all the more, what counted and mattered was what you were being, rather than having, possessing anything or being. So what counted was what you make out of the situation. What attitude you adopt in the situation. And then the multitude, a wealth of possible attitudes, how we approach it. So we have to decide. The ultimate, I would take it, attitudinal value challenge that we all share is how we're going to face death. How do you prepare people for that? How do you prepare yourself for that? I couldn't prepare anyone else, unless I would have prepared myself. Because you, if we are psychiatrists, your patients, feel exactly whether or not you are really convinced of what you are teaching and telling them. Now, I am convinced that in contrast to the usual aspect, or the sound aspect, to life, and more specifically to the past, to life's transitoriness, and this includes that we approach, each of us are approaching death. In contrast to that, I maintain that in the past, nothing is lost, but right on the contrary, everything is stored forever. It is not annihilated by transitoriness, but on the contrary, it has been, it is becoming preserved forever. Something you have done can never be undone. Something you have experienced, something you have even experienced in a negative sense, going through suffering, and if you have, for instance, you have gone through this suffering, honestly, courageously, and with dignity, who in the world, what in the world can deny, can annihilate this? What you have done has been done forever, in both ways, in a negative as in a positive way. It cannot be undone. And the past is a storehouse of what you have done, what you have experienced, what you have gone through, and what you have done out of all the negative and tragic aspects that you have encountered within your life. I want to thank you for being on the show, and I want to thank you at home for watching. LA MATEIXA ENTREVISTA EN CATALÀ: ENTREVISTADOR: A la teva obra, cites bastant a Nietzsche. La seva línia, el que té un perquè per viure pot suportar gairebé qualsevol com. Què creus que volia dir amb això? FRANKL: Què crec que volia dir? ENTREVISTADOR: Què creus que volia dir amb això? FRANKL: De la mateixa manera que pretenc transmetre als meus lectors i estudiants que una visió d'un significat per davant d'algú, un sentit a l'espera que algú el compleixi, que això contribueix més que qualsevol altra cosa en igualtat de circumstàncies a la supervivència. El sentit és el més important de les nostres vides. Certament, perquè el que jo anomeno voluntat de sentit, el desig de trobar i de complir significat és la motivació bàsica de l'ésser humà. Sens dubte, això va en contra de moltes de les nocions deterministes que s'estan difonent en aquests dies, que l'home és una màquina, l'home és un ordinador, l'home és producte dels instints. L'home és una cosa com una rata en experiments, experiments psicològics. Per descomptat, tens raó, però no només contra els anomenats conceptes deterministes de l'home, sinó també pel que fa a les teories motivacionals de determinats sistemes psicoterapèutics. ENTREVISTADOR: Parlem un minut de la logoteràpia, que va sorgir d'aquesta noció de recerca de sentit. FRANKL: La logoteràpia és un entre altres tipus de psicoteràpia que és, podem dir, una psicoteràpia centrada en el significat. En particular, com et veu la logoteràpia, un ésser humà, no predominantment determinat, per no dir dominat, per la voluntat de plaer, com deies, ni per la voluntat de poder, seguint la línia dels ensenyaments adlerians, sinó bàsicament. , fonamentalment, per una voluntat de sentit. És a dir, el desig, l'impuls, de trobar, de descobrir a la vida, o millor dit, cada situació vital, situació de vida concreta, enfrontar-se a algú, el desig de trobar-hi un sentit i anar-hi complint. Estava molt intrigat. ENTREVISTADOR: Una de les coses més sorprenents que he llegit recentment és que vas dir que quan parles amb estudiants europeus, només el 40% va dir que havia patit aquest tipus de buit interior. I tanmateix, el 81% dels estudiants nord-americans experimenten el mateix. Fa gairebé dècades. Pensem que és tot el contrari. Pensem que els europeus estan enterrats sota aquest temor existencial i la sensació de no finalitat i un mirall. FRANKL: Qui estigui sent prou optimista, sigui com sigui, tant si els uns com els altres pateixen més o menys, respectivament, aquest buit existencial, els que semblen patir menys no haurien de mirar els altres amb menyspreu, sinó mirar el els altres amb compassió i buscar tot el possible per ajudar els altres. Ara, aquest buit es manifesta com... Apatia, avorriment, falta d'iniciativa, falta d'interès, interès pel món, o iniciativa per canviar alguna cosa dins del món per a millor. Aquesta frustració és una prova de l'existència d'una voluntat de sentit. A menys que estiguéssim imbuïts per la voluntat de sentit, pel desig de trobar sentit i discutir, descobrir i complir el sentit de la vida, mai podríem experimentar-ho d'alguna manera. Així que això també és, en certa manera, una cosa positiva. Ara heu enumerat tres tipus de valors. Valors creatius, valors vivencials i valors actitudinals. Pots trobar un sentit, l'home mitjà, l'home del carrer o la dona del carrer poden trobar un sentit dia a dia en fer un fet, en crear una obra. I això és el creatiu, creatiu. I en experimentar alguna cosa, la bellesa, la veritat com a investigador, o el bé de tractar amb la gent com a professor. ENTREVISTADOR: Hi ha un moment extraordinari a Man's Search for Meaning quan parles d'estar en un dels campaments nazis i de sortir tots a mirar una posta de sol. FRANKL: És això... Exactament. Hi ha un paradigma de valors vivencials. Trobar un sentit a experimentar, sense fer res, sense aconseguir ni aconseguir res, sinó només en donar-se l'experiència immediata d'alguna cosa bella que passa al món. Aquesta és la segona avinguda. Però també hi ha un altre aspecte dels valors vivencials. No només experimentar alguna cosa, sinó també experimentar algú. Més que això, experimentar un altre ésser humà en la seva pròpia singularitat. I és l'atribut principal d'un ésser humà que és una persona, a diferència de qualsevol animal. És una persona, i una persona és sempre quelcom absolutament únic, irrepetible en l'evolució del cosmos, per dir-ho, en comparació amb qualsevol altre ésser humà. I aquesta singularitat només la pot aconseguir una persona estimada, perquè no només veu l'essència, sinó també el potencial de la persona estimada. D'aquesta manera, com he dit abans, promovent-lo, alleujant-lo, per arribar a assolir aquest potencial, i per complir, i així actualitzar-se també a si mateix. Però no arribant a l'autorealització. És una tonteria. L'autorealització només pot caure a la teva falda automàticament un cop hagis complert un significat concret, fet el millor d'una situació. Aleshores vos actualitzau com a subproducte. Parlam del tercer conjunt de valors, que és l'actitudinal. La idea d'escollir com respondre al sofriment. Escollir l'actitud. Sí. Si no hi ha possibilitat, en una situació determinada, de complir el sentit d'una situació lliurant-se a l'experiència de la bellesa, etc., ni de, si has perdut la capacitat de fer la teva feina, de fer la teva feina, fins i tot llavors, hi ha una possibilitat definitiva de trobar i complir el sentit. No només l'últim. Fins i tot és el potencial per complir el significat més profund, per assolir els valors més alts: Per què s'enfronta el nou enfocament d'aquesta situació, una situació tràgica o breu? Vostè va dir que part del xoc inicial de ser posat en un camp d'extermini va ser en última instància una acceptació que sabíem que no teníem res a perdre excepte les nostres vides ridículament nues. És aquesta la situació que hi ha? En certa manera, sí. És aquí quan decideixes com vas a... la teva última opció de valor és com reaccionar davant la situació? Estàs allà, estàs allà nu, sense res que haguessis pogut tenir. Però encara més, el que comptava i importava era allò que estàves sent, més que no pas tenir, posseir res o ser. Així que el que comptava era el que en fes de la situació. Quina actitud adoptes davant la situació. I després la multitud, una riquesa d'actituds possibles, com l'afrontem. Així que hem de decidir. ENTREVISTADOR: El repte definitiu de valors actitudinals que tots compartim és com ens enfrontarem a la mort. Com prepares la gent per a això? Com et prepares per a això? FRANKL: No podria preparar ningú més, tret que m'hagués preparat jo mateix. Perquè vosaltres, si som psiquiatres, els vostres pacients, sentiu exactament si esteu realment convençuts o no del que els esteu ensenyant i dient. Ara estic convençut que, en contrast amb l'aspecte habitual, o l'aspecte sonor, a la vida, i més concretament al passat, a la transitorietat de la vida, i això inclou que ens acostem, cadascú de nosaltres s'acosta a la mort. En contrast amb això, sostenc que en el passat no es perd res, sinó que, al contrari, tot s'emmagatzema per sempre. No és aniquilat per la transitorietat, sinó que, al contrari, el que ha estat, s'està conservant per sempre. Alguna cosa que has fet mai es pot desfer. Alguna cosa que has viscut, quelcom que fins i tot has viscut en sentit negatiu, passant per patiment, i si, per exemple, has passat per aquest patiment, amb honestedat, valentia i dignitat, qui en el món, què en el el món pot negar, pot aniquilar això? El que has fet s'ha fet per sempre, de les dues maneres, tant en negatiu com en positiu. No es pot desfer. I el passat és un magatzem del que has fet, del que has viscut, del que has passat i del que has fet de tots els aspectes negatius i tràgics que has trobat a la teva vida. ENTREVISTADOR: Vull donar-vos les gràcies per estar al programa, i vull donar-vos les gràcies a casa per veure'ns..