Fe. No proves.

Estimat amic o estimada amiga. Si em demanes proves de l'existència de Déu, reconec que la fe és fonamental per creure en Déu, de la mateixa manera que necessit fe per creure que tu existeixes o que tu necessites fe per creure que jo existesc. Això es deu al fet que l'escepticisme radical és irrefutable: no hi ha manera absoluta de demostrar res fora de la pròpia consciència. Descartes va dir "pens llavors existesc", però només va provar la seva existència per a ell mateix. Nosaltres podem dubtar, fins i tot, que Descartes existís o que el món que ens envolta sigui més que un somni. Bertrand Russell, per exemple, apuntava que no podem demostrar que el món i els nostres records no hagin estat creats fa només cinc minuts. Així, si acceptam la realitat del món, dels altres i de la nostra memòria –cosa que la majoria feim, ja que no podem viure en un escepticisme absolut–, podem observar que l'univers sembla anterior i independent de l'ésser humà. En aquest sentit, no som creadors del món, sinó que som part d'ell, llançats a una realitat que ja existia abans que nosaltres. Aquí entra la qüestió de Déu: el concepte no ha de limitar-se a la imatge d'un creador amb forma humana. Podem anomenar a Déu "Vida", "Univers" o fins i tot "la causa primera". Pensat així, podem dir que la vida ha generat l'ésser humà i totes les seves possibilitats, no a l'enrevés. Aquesta perspectiva obre la porta a la idea que darrere la realitat podria haver-hi una Intel·ligència o una força ordenadora més gran que nosaltres, ja que les casualitats semblen massa nombroses per ser pures coincidències. Però, si Déu existeix, per què permet el mal i el patiment? Aquesta és una de les preguntes més difícils i antigues, i no té una resposta senzilla. N'hi ha que creuen que el mal és conseqüència del lliure albir, d'altres que el sofriment té un propòsit que no podem comprendre amb la nostra perspectiva limitada. També hi ha qui pensa que Déu no és omnipotent, sinó que està en una relació dinàmica amb el món. En definitiva, reconec que no tenc proves absolutes de l'existència de Déu. Però, si acceptam la realitat del món i dels altres, la idea d'un Déu, d'una força o intel·ligència darrere la realitat, pot semblar més raonable que l'atzar pur. La fe, en aquest sentit, no és una negació de la raó, sinó una forma d'orientar-nos davant les grans preguntes que la raó tota sola no pot respondre. RESPOSTA CORREGIDA AMB CHAT GPT.