Com després d'un petit ruixat.

REFLEXIÓ. Flastomies i orgull Quan intent fer una cosa i no em surt, és molt habitual per part meva enfadar-me i amollar qualque flastomia contra Déu. Però observem què passa aquí. Si flastom contra Déu per un «error» «meu», és perquè, en el fons, sé que l’«error» no és meu, sinó del qui ho maneja tot, és a dir, Déu o Natura. Per tant, per evitar ésser esclau de passions tristes, ira i flastomies, el millor que puc pensar és que els meus «errors» no són meus, sinó de Déu o Natura, i acceptar la «voluntat de Déu» o la forma d’ésser que té la Natura. També ajuda pensar que els «errors» només són «errors» per a jo, que desig que les coses surtin d’una determinada manera, però Déu no té aquest desig i, per tant, no s’erra mai. Aquesta reflexió també es pot girar en sentit contrari, com quan ens sentim orgullosos dels nostres «encerts». En aquest cas, el millor que podem pensar per evitar ser víctimes de l’orgull és: «Ho he fet així gràcies a Déu o Natura». NOTA. Crec que és una ...

REFLEXIÓ. Feiners i ganduls L'ideal seria que tothom fes el que li fes ganes i cobràs per això. No hi ha feiners ni ganduls, sinó que n'hi ha que fan el que tenen ganes de fer i n'hi ha que fan el que no tenen ganes de fer. An els que fan el que tenen ganes, cobrant, la gent els diu feiners i són respectats. An els que fan el que tenen ganes sense cobrar, la gent els diu ganduls. I els que, cobrant o no, fan el que no tenen ganes acaben malament.

PEP PREGUNTA. De lo siguiente: «PROPOSICIÓN III Un afecto que es una pasión deja de ser pasión tan pronto como nos formamos de él una idea clara y distinta [114] . Demostración: Un afecto que es una pasión es una idea confusa (por la Definición general de los afectos). Si de ese afecto, pues, nos formamos una idea clara y distinta, entre esa idea y el afecto mismo, en cuanto referido al alma sola, no habrá más que una distinción de razón (por la Proposición 21 de la Parte II, con su Escolio); y de este modo (por la Proposición 3 de la Parte III) , ese afecto dejará de ser una pasión. Q.E.D.» ¿me puedes poner un ejemplo de afecto que es una pasión y que, después, nos formamos de él una idea clara y distinta y, por consiguiente, el afecto deje de ser pasión? CHATGPT CONTESTA. Sí. Lo importante es recordar que, para Spinoza, un afecto-pasión no es solo una emoción, sino una emoción acompañada de una idea inadecuada o confusa de su causa. Cuando esa idea se vuelve adecuada (clara y distint...

PEP DEMANA. Com demostra Plató que sebre és recordar? Tal vegada perquè quan volem augmentar la superdície d'un quadrat al doble, com es diu al Menón, hem de recordar la distància que hem d'augmentar cada costat del quadrat? CHATGPT RESPON. La teva intuïció va en la bona direcció, però convé distingir dues coses: el que Plató vol demostrar i l'exemple que utilitza. Plató defensa la teoria que aprendre és recordar (anamnesi). La seva demostració principal apareix al Menó, on Sòcrates interroga un esclau que no ha estudiat geometria. L'exemple és el del quadrat. L'esclau creu primer que, si vols duplicar la superfície d'un quadrat, n'hi ha prou de duplicar la longitud dels costats. Però això produeix un quadrat amb una superfície quatre vegades més gran, no dues. A continuació, només a base de preguntes, Sòcrates el guia fins que descobreix que el costat del nou quadrat ha de ser la diagonal del quadrat original. Segons Plató, això demostra que: Sòcrates no...

Record que la prova de l'eternitat de l'ànima exposada en el Fedó de Plató és la següent: 1. En el passat, l'ànima sempre ha existit perquè saber és recordar i, com que en el moment de néixer hi ha coses que ja sabíem, llavors les recordam d'abans de néixer. 2. Cap al futur, l'ànima sempre existirà perquè l'ànima és el que dóna vida al cos; per tant, l'ànima no accepta la mort perquè, si no, no seria ànima. Per tant, l'ànima és immortal.

REFLEXIÓ. La intel·ligència es demostra. Sense que ho demostri amb la conducta perceptible per altres no es pot dir de ningú que sigui intel·ligent ni que no ho sigui. Però aquesta conducta perceptible per altres pot ser fictícia; ara bé, és més fàcil fingir estupidesa que intel·ligència. Així que els que han demostrat intel·ligència és molt probable que ho hagin estat, però no amb els que han demostrat estupidesa, a no ser que s'hagin perjudicat clarament a si mateixos. La intel·ligència sempre és una cosa del passat perquè que en el passat s'hagi demostrat intel·ligència no vol dir que avui s'ho hagi seguit essent. A més, ara mateix, en aquest instant ningú pot demostrar que és intel·ligent perquè aquest instant és tan breu que no hi ha temps per demostrar res.