Perdonar i oblidar.

A L’ESCOLA L’HE DE PERDONAR I I PENSAR-HI EL MÍNIM POSSIBLE. AIXÒ MATEIX HE DE FER AMB TOT ALLÒ NEGATIU. Passa que, a vegades, odio l’escola perquè em vaig sentir menyspreat per ella mitjançant les seves correccions de les meves equivocacions en diverses ocasions. Llavors vaig imaginar que jo causava tristesa a l’escola i, com que l’escola està formada per humans i jo som humà, aleshores em vaig sentir trist. Em vaig sentir trist a causa de jo mateix, per no alegrar l’escola, i també a causa de l’escola, per no alegrar-se per mi. Com que ara em valor per l’esforç de continuar viu, atribuesc a l’escola la causa d'aquesta tristesa meva. I, a més, li atribuesc haver-me fet sentir com a causa de la meva propia tristesa al fer-me sentir a jo com responsable de les meves equivocacions que provoquen tristesa i no responsabilitzar de les meves equivocacions a l'escola que les corregeix i per tant les qualifica d'equivocacions. Baruch Spinoza defineix l’amor i l’odi així: “L’amor és una alegria acompanyada per la idea d’una causa exterior, l’odi és una tristesa acompanyada per aquesta mateixa idea.” A més, l’escola ha disminuït o reprimit la potència d’obrar del meu cos, per exemple, obligant-me a estar assegut, a escoltar sense ganes, a respondre el que l’escola vol i en un temps determinat per ella. Augmentar la potència d’obrar del meu cos provoca alegria, però disminuir-la provoca tristesa. Així que m’imagín l’escola també com a causa d’aquesta tristesa; per tant, també odio l’escola per això. Si atribuesc a l’escola la causa de la meva tristesa, i l’odi és una tristesa acompanyada per la idea d’una causa exterior, llavors odio l’escola. Així, l’escola m’ha provocat odi cap a ella i odi cap a mi mateix. Si odio l’escola, llavors m’alegr de la tristesa de l’escola. Així que escric coses que imagin que poden causar-li tristesa, com les meves reflexions satíriques. Però odiar l’escola i alegrar-me de la seva tristesa pot provocar també tristesa en mi, perquè l’escola està formada per éssers humans i jo som humà. Aleshores, si m’imagín que l’escola està trista, jo també m’entristesc i, a més, m’imagín a mi mateix com a causa de la tristesa de l’escola i, de rebot, de la meva pròpia tristesa. Per tant, m’odio a mi mateix. De tot això en deduesc que, ja que no puc odiar l’escola sense odiar-me un poc a mi mateix, el millor és PERDONAR L’ESCOLA I PENSAR-HI EL MÍNIM POSSIBLE.